top of page

20 anys després.
 
Un cop heu fet l'esforç de retenir a la memòria el vostre espai del dia a dia, hem de continuar fent un exercici d'imaginació. Han passat 20 anys des de l'últim cop que vau veure la vostra estimada habitació. Quan vau marxar de casa vas demanar a la teva família, que no toquessin res i et van fer cas, van tancar la porta i no la van tornar a obrir sense el teu permís. Quina sort! Avui torneu a aquella casa, i després de tots aquests anys la vostra habitació està exactament igual que la vau deixar vosaltres.
Què veieu? Què hi ha? Com està la vostra nina preferida? I el que és més important, com la veieu ara? 
 
Vull que feu un text descriptiu, amb cert valor emocional, on segurament també hi afegireu una part narrativa força important. Recordeu que no m'interessa tant el nombre de mobles, de ninos o de llibres, com la sensació que teniu al trobar-los de nou, 20 anys després! 
 
És molt important que treballeu el punt de vista, que parleu vosaltres del que veieu en aquest moment tant concret on us demano que us situeu. 
 
Ah! Molt important... Penseu en un bon final! 

INLINE_KidsBedroom.jpeg

20 anys després, de Bruna Rosàs.

 

Havien passat 20 anys. Em trobava de nou davant d’aquella porta de fusta. Quan la vaig obrir, vaig recordar tot de moments que havia passat en aquella habitació, com quan, de vegades, em donava cops al llit perquè volia jugar amagant-me de la meva mare quan em venia a fer el petó de bona nit. Vaig agafar aire i vaig entrar, estava tot igual que l’últim cop que ho havia vist, tot i que amb una mica més de pols; molta més, per ser honesta.

Em vaig acostar a la paret oposada a la porta, allà, al final d’aquella habitació llarga i estreta, vaig obrir la persiana i la cortina per tenir més llum. Els mobles blancs amb els agafadors blau fosc i blau clar, els ninos ben posats a dalt del llit, i a sobre seu hi havia uns quadres que em feia la Noa cada any per al meu aniversari, la motxilla aparcada sota la taula al costat de la bossa de volei.

Vaig obrir el llit, plegable, on encara hi havia el matalàs amb aquell llençol blau que havia sigut de la meva mare quan era petita. M’hi vaig asseure i vaig contemplar els prestatges amb tots els llibres, llibretes, diccionaris i els àlbums que continuaven estant allà, sense haver-se mogut ni un mil·límetre després de tot aquell temps. Els àlbums que ens feia el pare cada dos anys a mi i al Pol, em vaig aixecar i em vaig acostar als armaris on tenia la roba; a la porta de l’armari hi tenia dos pòsters del Super3. Vaig agafar una brusa que hi havia penjada; amb la mare n’havíem comprat dues d’iguals, una per a ella i una per a mi, i me la vaig emprovar, però no m’hi cabia; m’anava molt justa. Al davant de l’armari hi havia un altre armari amb la roba d’hivern, la roba interior i els pijames. Tot mirant-la vaig pensar: “que petita que és!”, i el vaig tancar. El miniarmariet amb totes les joguines, el monopoly, puzzles, memorys també continuava allà, ple de tots aquells jocs amb què havíem compartit tan bones estones, amb el meu germà, els pares i altres familiars i amics…

Finalment, abans de marxar, vaig sentir un calfred que recorria el meu cos. M’havia emocionat ! Al sortir vaig agrair als meus pares que no haguessin tocat res de res.





 

 

 

La meva habitació en vint anys, de Sergi Pérez.

 

Quan vaig obrir la porta de la meva habitació, va sortir de la meva boca un xiscle de pànic, tot estava com ho recordava.

En fer la primera trepitjada a l’habitació vaig dirigir-me ràpidament  al meu escriptori.

Vaig veure els dossiers de cicle superior, vaig veure també els cinturons de taekwondo i hapkido, que estaven penjats al meu armari, el blanc groc  estava descolorit, semblava que tenia dos de blancs i tota la resta, fins el  blau marró, també. Tota l´habitació era fosca, totes les llums eren foses pel pas del temps. En un cantó de l’habitació encara hi havia una PS3, súper antiga,  i el meu primer mòbil que em van regalar quan vaig fer 13 anys.

Vaig  mirar de trobar el xandall de l´escola i allà estava encara guardat al calaix , i em va caure la primera llagrimeta d’emoció, vaig continuar remenant els calaixos i vaig trobar la foto de colònies de l’any 2015   i em vaig fer un fart de riure , quines pintes fèiem...

He pensat que seria  fantàstic trobar-los, ara a l’any 2035 hi ha una xarxa social nova que es diu  facetweet ,  potser els trobaré i podrem fer una gran retrobada.

 

Vint anys després, de Noa Riera. 

 

Vint anys després vaig obrir la porta de la meva habitació. Tot estava igual que quan la vaig deixar: la meva taula d’estudi amb enganxines de skates. Vaig veure una capseta on hi havien els anells i polseres de plàstic que em  posava dia sí i dia també, ni me’ls treia per dormir.

Em vaig enrecordar de tot. Vaig mirar l’altre cantó de l’habitació, on tenia aquella línia del temps que vaig fer a cinquè de primària amb un tal Albert, crec que era el professor de medi, imagineu-vos vint anys després... Em vaig posar a buscar i vaig veure dues capsetes de coloraines,vaig tenir ganes d’obrir-les. Dins d’una d’elles hi havien  tots els barrufets amb als que jugava quan em dutxava, estaven plens de pols, vaig obrir l’altre capseta i vaig veure totes les medalles i premis de ballet.

Al costat de les capsetes hi havia la pissarra on em passava dibuixant molt de temps quan em castigaven o quan m’enfadava. Vaig mirar endavant i vaig veure la part d’estudi del meu germà, amb pòsters de bàsquet i també amb enganxines sobre de la taula mig trencades.

Tenia tota una col.lecció de cavalls i una altra amb llaunes de diferents països, tot estava col.locat tal i com ho havíem deixat.Poc després vaig tancar la porta i vaig sospirar.

 

20 anys després, de Paula Collelldemont.

 

Desprès de 20 anys, avui era el moment que tan esperava:obrir aquella habitació. Estava davant la porta, el cos em tremolava, tenia tantes ganes de veure-la, vaig obrir-la. Tot estava igual, excepte la pols que havia anat augmentant. No la recordava tant petita. Em vaig seure al llit, vaig observar la meva funda nòrdica rosada amb tons taronges i blaus. Contemplava com uns rajos de sol volien entrar dins, però gràcies a la meva cortina d’ossos, no em podien atrapar. La pell se'm va posar de gallina, al observar la meva línia del temps, que any rere any omplia amb fotografies, paperets i retalls. Vaig treure el meu moneder d’on va sortir una foto de carnet. La vaig enganxar i amb el meu bolígraf màgic, vaig escriure:any 2035. Quan mirava el meu prestatge, les llàgrimes em van començar a regalimar, al veure tots els meus premis de gimnàstica, els quadres que em feia la iaia Àngels i sobretot al veure la foto del meu avi: en Carlos, que tant havia lluitat per superar la seva malaltia. Per desgràcia, ja no estava aquí, però jo sabia que ell seria descansant en pau i que m’esperava per quan arribes el meu moment.

 

VINT ANYS DESPRÉS, d'Ariadna Tutusaus

 

Vaig obrir la porta i hem va semblar increïble.Vint anys després tot seguia igual. De petita em semblava del meu tamany, però havia encongit. El llit de massatges en el que dormia treia tots els peus. Em preguntava si encara funcionaria.

 

La prestatgeria a vessar de llibres que m’havia llegit, estava plena de pols com tots els demés mobles, i menys blanca del que estava abans. El ventilador de colors que hi havia al sostre i el posàvem a l’estiu, estava negre i em feia la sensació de que el tenia més aprop.

 

Anava cap a l’armari i vaig obrir-lo. Hi havia molta roba, i recordo una vegada que el vam obrir, i ens vam trobar tota la cistella al terra. Va ser quasi impossible aixecar-la perquè havien descargolat els cargols que la sostenia i em vaig posar a riure. Vaig obrir l’altre armari que tenia la porta trencada des de fa molt de temps, i havia passat el mateix amb el primer. Ara sentia que arribava a dalt de tot, quan feia vint anys no ho aconseguia.

 

Vaig veure tots els meus peluixos, ara estaven tots bruts amb taques i molta pols. Sempre dormia amb ells encara que m’estigués morint de calor. Vaig recordar, quan la meva germana es canviava cinc mil cops de roba i la deixava tirada i rebregada a sobre al llit, llavors la meva mare la renyava. Encara seguia allà.


Mentre alçava el cap, vaig veure la paret plena de pòsters de revistes. El meu preferit quan encara era una nena, era el d’una noia que tenia els cabells negres. Tot rient, estava observant les fotografies que tenia enganxades al suro de tots els viatges que havia fet i de quan encara era un bebè. Per últim, em vaig fixar en la cortina blanca amb estrelles, que em va fer la meva àvia, estava tota trencada i bruta. Vaig sortir i em vaig alegrar molt d’haver vist la meva habitació vint anys després.   

VINT ANYS DESPRÉS, de XAVI MARTÍNEZ.

 

Després de vint anys em trobava davant d’aquella porta de fusta, que havia tancat milions de cops, amb aquell pany de acer inoxidable. La vaig obrir i vaig topar amb una habitació plena de pols. N’hi havia tanta que em van venir ganes d’esternudar. Després vaig veure el meu llit plegable amb les joguines a dalt, desordenades. Vaig recordar quan l’havia de baixar i em posava nerviós perquè les cintes no queien. També vaig recordar els peluixos i els coixins que hi  guardava dins. De petit com els pares em deien que feia combinacions abans d’anar a dormir els col·locava sempre d’una manera molt estranya.

 

Em vaig girar enrere. Vaig veure l'armari ple de joguines, totes desendreçades, i vaig recordar les batalles que fèiem amb elles el meu cosí i jo i els bons moments que  hi passàvem tots  dos. Vaig obrir la llibreta  on hi havia escrites les converses que teníem el pare i jo quan tenia sis o set anys. Vaig veure els quadres i vaig trobar a faltar un. Eren tres i n’hi havia dos. Vaig abaixar el cap i vaig veure el tercer, al terra, trencat. El cargol s’havia  gastat i segurament per això havia caigut. De sobte, em vaig entristir perquè aquells quadres els havia fet la meva mare amb punt de creu i hi havia dedicat molt de temps.

 

En veure la porta del safareig, vaig recordar les males estones que passava quan havia d’apartar les joguines perquè la meva mare pogués passar.


Vaig decidir obrir la porta de l’armari de la roba, l’última cosa que em quedava per veure. Vaig fer-ho, i vaig observar aquelles samarretes tan petites  i vaig començar a riure. També hi havia els pantalons, els calçotets, els mitjons, les sabates d’esport i les de carrer... Vaig obrir l’altra porta i vaig veure els llençols, alguns jocs de taula, anoracs del meu pare i la meva mare que ja no es posaven i unes bosses enormes  amb molta roba. La vaig tancar i vaig fixar-me en la habitació. Vaig pensar que si ja era petita, ara encara m'ho semblava més. Vaig sortir de l’habitació i vaig pensar que m’encantaria poder tornar a aquella època.      

Després de 20 anys, de Clara Balagué.

 

Que maco! Al cap de 20 anys sense veure la meva habitació, ni recordava com era. Ara que la recordo tot el que hi feia: em disfressava, em fabricava les meves cabanes, jugava  amb les nines… M’agradaria tornar a tenir aquella edat.

No recordava que fos tant petita, la meva habitació; ni que tingués tantes joguines. Aquell pòster de la sèrie que m’agradava està mig esparracat. A l’armari hi ha diplomes i una foto. Els diplomes són dels jocs florals que vaig guanyar quan anava a l’Escola Guinardó, la meva mare els va fer plastificar, però ara ja s’ha començat a separar el paper del plàstic.Recordo que em va fer molta il·lusió quan me’ls van donar.

També hi ha una foto de gimnàstica artística, d’una de les competicions en que vaig participar. De petita participava a molts certàmens de gimnàstica i és clar, els pares em feien moltes fotos, però la que hi ha penjada és especial, perquè estic amb les meves companyes d’equip i això m’ha fet recordar les bones estones que passàvem entrenant. A vegades, l’entrenadora era exigent, però valia la pena. Ara sé que al gimnàs, a part de gimnàstica, vaig aprendre el valor de l’esforç i de treballar en equip.

Vaig intentar obrir els calaixos i quasi que no es podien obrir de tant plens que estaven, amb coses per  manualitats de tota mena. També vaig regirar el calaix de les disfresses, quins records, què bé que m’ho passava amb les meves amigues, jugant a princeses, a universitàries, a metgesses… era genial. Ara, veig aquestes disfresses tan infantils… El mateix m’ha passat amb els llibres, eren molt curts!

Fa molt de temps que no veia el meu teclat, tenia un tros de paper de plata a sobre de l’altaveu, per que jugant a la “cambra fosca” el vaig trencar.

També em va emocionar el tros de paret, on anàvem marcant com creixia cada any, recordo que era un moment especial, després de l’estiu i del meu aniversari, tocava posar-se contra la paret i comprovar quant havia crescut.

En obrir l’armari, vaig recordar que m’amagava dins molt sovint. I al fons, molt al fons, amagat en un racó vaig retrobar el més important, el meu peluix “Teddy”, me’l va regalar la meva àvia quan vaig néixer. En el moment que el vaig trobar, si que va ser un bany d’emocions.  

 

20 anys després, d'Àlex Piró.


 

Vint anys desprès d’haver marxat de casa, tornava a obrir la porta de la meva habitació. El peluix que era més gran que jo, ara em semblava petit, a més veia el llit minúscul. Em va fer molta il·lusió que els meus pares no haguéssin tocat la meva habitació. També em va fer gràcia veure on feia els deures a primària.

Vaig obrir el calaix i estava igual d’ordenat, semblava que hagués tornat al passat. Em vaig imaginar a mi mateix, de petit, fent els deures de matemàtiques a la nit amb la meva làmpara il·luminant-me el full i jo amb cara d’estar cansat. Després vaig veure els meus trofeus: el de segon classificat masculí a la cursa popular del 2015, el de la gimcana del 2009, els de l’escola de l’Europa…

Minuts més tard vaig veure les meves col·leccions de cartes de futbol junt amb l’aualé i a continuació els diccionaris. Em van caure unes llàgrimes de l’emoció d’haver trobat tot tal i com ho havia deixat. Encara estaven els meus llibres d’anglès, la flauta, el piano… No me n’havia adonat fins ara, que de petit, pensava que no ho tenia tot, que em faltava alguna cosa, però m’equivocava, ja que no em mancava res i en especial la cosa més important, una família que m’estimava tal i com era, no havia de canviar res perquè m’estiméssin. Encara m’enrecordo dels petons i les abraçades de bona nit.

També vaig veure els meus guants preferits, el meu amulet de la sort, el test on vàrem enterrar el nostre peix… Quan vaig tancar la porta del meu dormitori vaig notar com un grapat de records i emocions entraven al meu cor. Al que anàvem estimat lector, em va fer molta il·lusió tornar a entrar a la meva preciada habitació.  

 

Després de vint anys, d'Anna Rodriguez. 

 

Fa vint anys que no entro a la meva habitació i el primer que penso a l’entrar és si encara hi tinc lloc en aquell petit amagatall de sota el llit, on m’amagava amb els amics, a les festes d’aniversari… Però no hi he pensat més perquè he obert la porta  i el que més m’ha impressionat ha estat tota aquesta pila de peluixos dels peus del llit amb els que jugava de petita estirada a sobre. Pujo les escales i començo a recordar que de petita feia equilibris a una barra de fusta. Vaig a quatre potes fins al  començament de l’armari. Em poso de genolls i comprovo si encara estan aquelles caixes plenes de dossiers, feines, agendes i moltes coses mes de quan anava a l’escola. I si, si que hi són. Torno a fer servir les escales per anar fins al terra, ple de sabatetes. Em miro i remiro les fotos, diplomes… Penjats de la paret taronja. Tiro cap a la dreta i veig l’altre part de la paret plena de marquetes de quan em mesurava, i començo a recordar com m’agradava comparar les mides. Quants records. Em giro, i allà està l’armari gran, el primer que miro es si encara estan les restes d’enganxines estripades de la porta. Jo m’espero que estigui tota la meva robeta, però no, hi han les jaquetes de la meva mare. Obro els calaixos i allà està tota la meva roba, quina il·lusió. Giro la mirada mentre tanco la porta. Veig una llibreta, l’obro mentre li trec la pols. Està plena de dibuixos, fotos i números de telefon dels amics de la infància. Em pregunto que serà d’ells.

 

20 anys després, de Marc Esteve. 

No em puc creure que hagin passat 20 anys, que torni a veure la meva habitació. Entro. En el primer que em fixo és en la petita mida que té. A la dreta un gran armari amb dues portes i calaixos. L’obro i veig que està ple de roba i llibres. Aquells llibres que m’apassionaven quan era petit. A l’esquerra una tauleta amb moltíssims còmics de Cavall Fort. M’encantaven.

Més endavant hi ha l’escriptori que està una mica desordenat. Veig tots els meus magnífics dibuixos. Reconec que de petit era un gran artista. Em sento a la cadira, que té rodes. M’emociono i començo a girar i girar.

En aquell moment desconnecto. Em venen al cap mil records impressionants de la infància: els companys de classe, els regals, les festes...  Per un moment, torno a ser nen.  Però, de sobte, em cau una llàgrima. Masses emocions.

Llavors m’estiro al llit. És tan petit que si no arronso les cames és impossible que hi càpiga. Després m’hi adormo i somio amb mi, de petit, jugant i jugant a la meva habitació.

20 ANYS DESPRÉS, d'Anna Micó.

 

Caram, quin xoc! No recordava la meva habitació tan petita. Semblava que fos ahir, quan seia a la meva catifa esfilagarsada i, em passava tardes senceres jugant amb les nines.

 

El primer que vaig veure, va ser el meu llit, i em vaig acomodar a sobre. Encara hi havia posats els llençols de fades i princeses, i els coixins color crema, ara coberts completament de pols. Vaig alçar la vista i, damunt meu, hi havia dues prestatgeries a petar de nines i peluixos; unes llàgrimes de tendresa em rodolaven per les galtes.

 

Enganxats als meus armaris, hi havia tres pòsters de Top Model. M’enrecordo, que de petita, estava obsessionada en col·leccionar-los. Ara, en canvi, estaven tots trencats, amb marques de cinta adhesiva  pertot arreu.

 

Vaig obrir l’armari. Era tot un desastre:  unes quantes bosses de plàstic van caure al terra. Vaig donar-hi un cop d’ull. Encara hi havia la faldilla de tutú que em vaig posar pel casament dels meus oncles, en aquella època, em semblava llarguíssima. Me la vaig emprovar. No m’arribava ni al genoll. I no hi podia faltar la calentona bata de flors que ma mare em va regalar. Encara recordo aquelles nits d’hivern tan càlides…


També vaig distingir la meva meravellosa prestatgeria de fusta, farcida de llibres de contes, d’aventures, d’intriga o de gènere fantàstic. Mil records d’infantesa em venien a la ment...

20 ANYS DESPRÉS, de Maria Julve.


 

Després de vint anys he tornat a casa. He deixat la jaqueta i la motxilla al rebedor i he pujat corrents les escales. He respirat fons i he obert aquella porta, ha costat. Fa tant temps que no s’obre que quan ho aconsegueixo em quedo bocabadada.

 

El primer que he vist és el meu llit lila, que s’ha fet petit i damunt hi havia encara el meu estimat peluix blau. A continuació he obert el meu armari, tota emocionada. He al.lucinat: hi havia les motxilles de l’esplai. Quins records, jugant amb els meus amics i amigues. També he vist els meus mitjons amb dits, sempre me’ls posava.

Trobo calaix de color blanc, amb tots els jocs: el Monopoli, el Cronobomb i molts altres. Sobre el  calaix hi havia  encara el reproductor de música. I més a dalt, a la paret, hi tenia els petits quadres que, pel meu aniversari, les amigues de l’escola                 m’havien pintat.

 

Quan he mirat a terra he vist la meva estora de colors, m’he assegut a terra i he recordat altres temps. De cop he notat un objecte sota la cama, l’ he aixecat i, hi havia un guix de color blau, el meu color preferit.

Després he girat el cap i he vist la meva pissarra. Anava a fer-hi algun dibuix però de sobte, la mare m’ha cridat a sopar i jo he contestat un d’aquells “ara vinc”. Corrents he escrit a la pissarra “Gràcies” i he baixat a sopar.

bottom of page