top of page

Aquel maldito lugar...

Esta vez os pido una historia explicada en primera persona, un trabajo más narrativo que descriptivo, sin olvidaros de los detalles y la información relevante que hemos ido trabajando hasta ahora. Quiero que os pongáis en la piel del personaje que hayáis creado, que nos contéis algo que le haya pasado en un periodo corto de tiempo, un par de horas, una tarde o un día como máximo. Nada demasiado largo.

Hay una condición más: el final del texto es el siguiente. 

        "Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta, yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar". 

 

Ya veis que el final del texto marca el resto de la historia, sobretodo en relación al argumento y al tiempo verbal. Tenedlo presente. 

 

Más cosas que hay que tener en cuenta: 

  • El personaje protagonista ha de ser interesante. Ahora que ya sabéis como se hace, buscad dentro de vuestra cabeza alguien que se merezca protagonizar vuestra historia.  Dadle forma antes de empezar a escribir... 

  • Sed creativas. Queremos leer historias impactantes.  

  • Pensad que la parte difícil, es el final y ya lo tenéis. Ahora buscad un argumento que encaje a la perfección con esta última frase. 

 

 

¡Qué ganas de leerlos! 

 

 

Atrapat al parc, de Jana Valera.

 

Sentia el “crec-crec”, que provocava la sorra amb les rodes del cotxet. Estava emocionat, era el primer dia que el meu petitó veia el parc, la sorra, els nens, els gronxadors, el tobogan… Em saltaven les llàgrimes. Mentre caminava anava fent carones al meu estimat fillet. Portava la bossa penjada a l’espatlla. A dins hi havien; el “body”, els bolquers, el “potito”, les tovalloletes humides i seques es clar, una peça de fruita, la crema solar protecció 50, un barret que ens va regalar l’àvia Paquita quan va néixer, una ampolleta d’aigua mineral natural, uns calçotets de recanvi, i les seves joguinetes.

 

Un cop vam arribar al parc, vaig descarregar la bossa, o més ben dit, la maleta.

-Vinga petitó, anem a jugar, oi que sí, oi que sí?

 

El vaig descordar del cotxet, el vaig agafar en braços per portar-lo fins als tobogans. Vaig agafar el Biel i el vaig alçar per pujar-lo a dalt. Un cop el vaig deixar ana,r de seguida es va posar a bramar.

-Ja està, ja està, el papa ja és aquí!- vaig exclamar i intentant tranquil·litzar-lo. El vaig baixar ràpidament i ens vam dirigir cap els gronxadors. Estava convençut que dels gronxadors no en sortiria plorant. De petit, jo m’ho passava d’allò més bé. I n’estava seguríssim que en Biel també.

 

El vaig enfilar i el vaig encabir en aquell minúscul gronxador. M’havia equivocat, va començar a plorar. Una llàgrima rere una altra, i no parava.

-Segur que té gana o li he de canviar el bolquer... no pot ser que no li agradin els gronxadors!- pensava. El vaig treure immediatament, i li vaig posar el xumet.

 

El color de les meves galtes cada cop s’anaven enrogint més i els meus ulls intentaven dissimular que aquella criatura ploranera era meva. Les mares em miraven des de la cantonada. Una mirada cruel i impertinent em retratava com un pare despreocupat i sense implicació amb el seu fill.

 

L’únic remei que hi vaig trobar va ser enfilar-m'hi. I així ho vaig fer. Em vaig encaminar cap aquell angoixant i provocador de rialletes des de la cantonada , i m’hi vaig encabir a dins.

-Veus que bé s’ho passa el papa, veus que divertit és?

Em vaig gronxar endavant i endarrere tres cops fins que em vaig cansar. Vaig intentar sortir una vegada i una altra. No podia sortir, estava encallat en el que en uns segons després es convertiria en el meu autèntic malson. Vaig fer una vista general del parc: el meu fill plorant, les mares rient, jo encallat en un gronxador.

 

Les meves cames es sentien lligades amb una corda. Les mares anaven rient més i més i jo cada cop m’estava angoixant més, fins arribar al punt que només pensava en sortir. Vaig començar a imaginar que em quedaria encallat per sempre allà, condemnat a viure amb un seient enganxat al meu cul. Només sentir el soroll de les cadenes, em sentia com un pres arrossegant la seva immensa bola de ferro. Dos segons després vaig sentir un grinyol i vaig fer que no amb el cap. Tres, dos, un…

 

El gronxador va caure en picat contra el terra. La sorra va fer un petit remolí, però suficientment gran per fer-me esbufegar sense parar. Tossia i tossia. Vaig sortir ràpidament d’allà. Vaig recollir el meu fill ploraner i vaig agafar la bossa que estava sobre el banc. Així que vaig decidir marxar d’allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d’aquell maleït lloc.

 

Enmig del mar, de Mercè Boada.

 

Em sentia molt malament allà enmig del mar. No entenia què feia jo amb aquelles companyes tan vulgars, disposades a passar els dies allà sota, envoltades de corall, i peixos molestos que no paraven de llençar els seus excrements sobre meu.

 

Aquell mateix dia vaig parlar-ne amb la meva mare; jo, que ja tenia 13.000 anys, creia que ja m’havia fet prou gran per independitzar-me i és clar, tenia altres aspiracions més honroses que no passar-me la meva vida ensorrada enmig del Mediterrani. La mare, però, em deia que això que m’estava passant era l’inici de l’adolescència, que ja ho tenia això aquesta etapa per a pedres com nosaltres, que a ella també li havia passat i que al final s’havia convençut que el seu lloc era allà.

 

Però jo notava que una força interior m’empenyia amunt, notava que jo havia de pujar a la superfície, ben amunt, tant com fos possible. Les meves companyes deien que era una presumida i una creguda. No em deixaven ni jugar als seus jocs, perquè em veien com un bitxo raro. Jo plorava entremig dels coralls, perquè les que havien estat les meves millors amigues des de la infantesa ja no volien saber res de mi. Justament ara que seria el moment de poder començar a compartir més hores amb les meves amigues que amb la meva mare…

 

Però la veritat, ja feia uns dies que hi havia una força interior que em cridava a marxar d’aquell lloc tan horrible, no sabia d’on venia i tot i que, en el fons volia ser com les altres, notava amb molta energia que aquell mateix dia marxaria, que havia de passar alguna cosa molt sorprenent que canviaria per sempre més el meu destí. Però per què? Segur que només ho notava jo? O hi havia altres pedres com jo que també ho notaven i no s’atrevien a dir-ho? No hi havia manera de saber-ho.

 

La tarda d’aquell avorrit dia, quan ja començava a pensar que no podria mai marxar d’allà i que  les meves intuïcions eren falses, vaig decidir fer una cosa que ho canviaria tot.

 

Vaig pensar que si començava a remoure el fons del mar amb molta força podria iniciar el que m’havia dit la meva mare que podia ser un desastre per a nosaltres, les pedres del fons marí, però jo creia que em podia servir.

I tant que va servir, aquell terràtremol que vaig iniciar, va fer que totes les que pesàvem igual, remoguèssim el fons del mar.

 

I jo, com a màxima iniciadora d’aquell moviment, aquella mateixa nit, vaig aconseguir plantar-me al capdamunt del Cavall Bernat, al la bella muntanya de Montserrat.

Va ser així que vaig decidir marxar d'allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d'aquell maleït lloc.

La maleïda perfecció, d'en Marc Jordi. 

 

Sopa calenta, cullera amb unes fines lletres banyades en or, carn d’un marró perfecte, forquilla amb quatre pues d’1,7 cm i 10 minuts per acabar-m’ho tot. No pensaven igual que jo, perfeccionistes i capficats amb l’ordre, volien que em convertís en un rellotge perfecte.

 

Tenia tots els deures fets, hiperorganitzat, mai no arribava tard enlloc. No m’agradava gens viure d’aquesta manera, segons comptats de temps lliure, i quan s’acabaven, m’arrosegaven fins a la dutxa encara que estigués enmig d’una partida, ni un segon més!

 

N’estava fins el capdamunt, llavors em va venir la idea d’anar-me’n. Els meus pares eren mestres i avui tenien la reunió setmanal. Estaria sol a casa fins a les 10h o les “10:00:00:000” com anomenaven ells. Vaig mirar el rellotge digital i vaig posar en funcionament el meu pla, encara tenia dues hores. La porta principal estava tancada amb clau, només podia sortir per la finestra. Estava en un tercer i si saltava em mataria.

 

Vaig agafar una corda, un tros de ferro en forma de clau i vaig enganxar el tros de ferro a l’àmpit de la finestra amb “superglue”. Vaig esperar mitja hora perquè la cola s’assequés i vaig lligar la corda amb el ferro. Com que no era prou llarga, vaig lligar-hi tres llençols. Vaig baixar xocant contra les parets i vaig arribar a terra ple de blaus.

 

Ho tenia tot a punt per marxar quan de sobte em va venir un sentiment d’odi i enyorança a la vegada.Sentia una força que m’atreia cap a casa, que volia que em quedés. Era una decisió difícil de prendre, ho deixava tot. Llavors vaig sentir el meu nom, els meus pares havien arribat, no podia tornar enrere. Així que vaig decidir marxar d’allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d’aquell maleït lloc.

Maleït lavabo, de Lucia Calvo. 

 

 

Aquell anava a ser el meu millor dia en molt de temps, però, no va ser així, va ser al contrari.

 

Em dirigia cap a la “París fashion week” en cotxe, ja que els meus pares havien agafat el nostre avió privat. M’acompanyaven els meus millors dos xofers, ja que era un viatge molt llarg.

 

 

Ja portàvem moltes hores i jo tenia ganes d’anar al lavabo. En quilòmetres i quilòmetres no hi havia cap lloc decent on fer les meves necessitats. Al final, vaig haver de trepitjar el meu orgull i sacrificar-me a anar al vàter d’una benzinera, encara pitjor, vaig haver d’ anar als de fora.

 

 

Un dels xòfers em va ajudar a sortir i li vaig dir que tardaria poc, fins aquí tot bé. Però la sorpresa va ser al entrar en aquell fastigós lloc. Només el terra feia angunia,sobretot el soroll de flatulència  del terra mullat al trepitjar-lo amb les meves sabates de taló de Louis Vuitton.

 

El lavabo, aquell repugnant lloc ple de restes d’excrements i orina. No em podia seure, ja havia fet massa esforç entrant allà. Les parets eren vomitives i amb taques marrons i inclús hi havien pels i mosquits enganxats a través de la suor que desprenien aquells llardosos murs.  

 

 

En aquell moment, em va entrar un atac de pànic i vaig voler sortir d’allà.Al intentar obrir la porta, vaig veure que el baldó s’havia quedat encallat, aleshores si que em va donar un atac. Després de minuts d’intranquil·litat, vaig trucar als dos xòfers que m’estaven esperant fora, però no hi havia cobertura.

 

 

Al final, em vaig adonar que hi havia una petita finestra per on cabia el meu magnífic cos. Així que vaig decidir marxar d'allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d'aquell maleït lloc.

 

Un viatge accidentat, de Bruna Calabuig.

 

1 d’agost. El termòmetre estava a punt d’explotar. Marcava 40 graus. Havíem agafat el cotxe per anar de vacances. Ens dirigíem a…

- On anàvem mama?

- A la casa de València!- em va respondre la mare farta de pronunciar les mateixes paraules per enèsima vegada.

 

“Això, la fantàstica casa de València!” vaig pensar jo amb to irònic. Sortíem avui al migdia, cap a les dotze, per arribar al vespre. I el millor de tot: érem vuit persones en un cotxe de cinc places: la mare, el pare, el meu germà Nil, l’àvia Assumpció, la tieta Magda, el cosí Lluís,... en fi, érem molts.

 

Intentava dormir, però cada vegada que els ulls se m’ aclucaven, es tornaven a obrir, gràcies a l’àvia Assumpció, que no parava de cantar les cançons que feien a la coral. Hauria desitjat que mai no s’hagués apuntat al grup de cant. A més, la tenia al costat.

 

El meu germà estava amb la ràdio a tot volum. Jugava amb aquell aparell, escoltava la cançó que estava tan de moda. Tots els nens la cantaven. No entenc com els agradava. Al meu cosí Lluís li apassionaven les cartes de póker. Es dedicava a intentar guanyar a la tieta Magda. A intentar… Ell, es quedava sempre sense diners. Començava a plorar i a cridar perquè no sabia perdre.

 

Merda!, s’havia apagat l’aire condicionat. Ens estàvem ofegant de calor. Si obríem les finestres, feia calor, més ben dit, xafogor. Si no les obríem ens fregíem, a més suàvem molt. Llavors em vaig dedicar a obrir el “Whatsapp”. Només hi havia una amiga connectada, i no era la que em queia millor, però igualment li vaig escriure. Només vam parlar cinc segons. Ser simpàtica no era el seu fort.

 

A continuació vaig escoltar música dels Beatles. Va sonar Yesterday, Imagine, Yellow Submarine,... i just quan començava Let it be, la meva preferida, es va acabar la bateria. Perfecte, genial! Ara què faig?, em vaig preguntar. Com a mínim hauré agafat el carregador. Vaig obrir l’ Eastpak i remenant i remenant fins que… No! Era el cable de l’ Ipad!

 

Només havien passat cinquanta minuts, encara ens faltava més de dues hores per arribar a aquell fastigós pis. Estava farta d’aquell cotxe, feia molta pudor, la mare havia vomitat. Sempre l’ havien marejat els trajectes tan llargs. A sobre, en Nil es va posar a cridar que tenia ganes de… ja sabeu, fer les seves necessitats. Vam tenir sort de trobar una benzinera. Havíem parat el cotxe. La mare i el Nil es van acostar als serveis. El pare en canvi, estava omplint el dipòsit. L’àvia estava dormint, amb la boca oberta i les baves que li queien. Ecs, quin autèntic fàstic! I aquell parell de brètols encara seguien amb les cartes.

 

Portava més d’un quart d’hora esperant, perquè les cagarrines del Nil no us podeu imaginar el que duren. Tots estaven distrets. Era la meva oportunitat. Així que vaig decidir marxar d'allà. Quan se’n van adonar, jo ja estava ben lluny d'aquell maleït lloc.

 

La trampa, de Noa Belmonte. 

 

Amb els diners que guanyava al cementiri no arribava a final de mes. Al final m’havien convençut, no sé com. En un principi jo no volia, de veritat! Però allà estava. Envoltat de tots els meus col·legues, a la porta del banc. Eren les dotze de la nit. Els carrers estaven deserts. El silenci ho inundava tot. Preparats per entrar a robar.

 

 

Jo m’encarregava de la fugida, la part més important. La faríem pel cementiri, i després baixaríem al clavegueram. El forat d’entrada al túnel estava a dins un panteó, per això m’ho havien demanat. No estava molt segur de si ho aconseguiríem, però necessitava els diners que m’havien ofert, per això havia acceptat.

 

 

Vam entrar al banc, ells ja se sabien tot el camí, es notava que s’ho havien preparat. Em van empènyer fins arribar a la sala de les caixes fortes dels clients. Cada cop estava més nerviós. Cada cop tenia més clar el que havia de fer.

 

 

Faltava menys per al moment de la fugida, el meu moment.

 

Van obrir les caixes no sé com. Estava massa ocupat intentant no fer soroll i no vaig mirar. Després d’agafar tot el que els va semblar de valor, vam sortir per la porta del darrera.  I vam anar cap al cementiri.

 

 

A l’arribar vaig obrir la tanca, i vaig guiar-los fins a la zona de panteons. Només jo sabia quin era el del conducte del clavegueram. Vaig dubtar un moment, però, acte seguit, vaig obrir la porta d’un cop. Ells, sense cap por, hi van entrar. I just després de que passés l’últim, vaig tancar la porta, quedant-me fora.

 

 

Al cap d’una estona va arribar la policia. Així que vaig decidir marxar d’allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d’aquell maleït lloc.

 

Una simple fitxa de parxís, de Marta Trabado. 

 

 

 

De sobte em vaig trobar atrapat.  No sé com vaig anar a parar allà. Uns segons després un noi em va agafar amb el dit índex de la mà i el polze. Em va moure cap a la casella 19.

 

Com havia pogut fer aquell ridícul moviment?  És que no pensava ?

 

Cada cop anàvem pitjor. L’equip groc es posicionava a la casella 13. En aquell moment en Jaume, el que em movia i jo desitjàvem que els hi sortis un 2. El dau va donar 4 voltes i es va parar en el número 6. Quan estàvem assaborint l’amarga derrota , en Jaume em va agafar i em va tornar a la gàbia, bé em refereixo a la meva casa. Ara només havia d’esperar  que el dau rodés fins parar en el número 5, el que ens faria començar a jugar.  

 

 

Em va semblar una eternitat fins que em va tocar el maleit 5. Va tirar, li va tocar un 4, jo esperava que m’agafés a mi, així cada vegada ens podríem apropar  més a la glòria, però no, no se perquè en Jaume sempre feia el moviment incorrecte, semblava que a l’hora de tirar se li anava la neurona a un altre mon.

 

 

L’altre jugador era increïble sempre encertava. A l’hora de tirar, ell, estava a 3 caselles d’aconseguir la victòria, va tirar, va rondar 6 voltes i… un 3. Era increïble els seus moviments eren fascinats, al contrari que els del Jaume, que no s’enterava de res.

 

 

Ja s’havia acabat la partida, era el meu moment, havia de sortir d’aquell joc, estava fart de tenir que aguantar cada dia el mateix pes de la derrota, sempre tenia la mala sort de que en Jaume em triava de fitxa, i es clar perdíem.

 

 

Encara no sabia a quin nou joc volia pertànyer, però una cosa tenia clara, m’havia d’anar del parxís, havia de ser independent, havia de pensar a quin joc podria pertànyer una fitxa com jo.

 

 

Aleshores vaig sentir una veu que deia:

-A esmorzar, tinc pel Jaume un entrepà petitó de pernil i pel seu ami. un de fuet.

 

En aquell moment vaig veure la oportunitat, no m’observava ningú.

 

Així que vaig decidir marxar d'allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d'aquell maleït lloc.

 

 

El maleït viatge, de Guillem Angulo. 

 

Vaig arribar al port, estava tot ple de iots, el nostre era el tercer començant per la dreta. Anàvem a donar un passeig tota la família per estrenar-lo, ja que feia poc havia estat l’aniversari 50è aniversari del pare i ho vam celebrar en gran, jo estava molt il·lusionat.

 

Vàrem començar a navegar, feia un bon dia potser massa, el sol era abraçador i no es parava de suar. Per sort, el nostre iot tenia una dutxa descoberta per poder-nos refrescar. Com sempre, la dutxa no funcionava, per acabar-ho d’adobar, l’àvia va començar a marejar-se i tenia la cara tant blanca com la neu. Això no era tot, després la meva cosina va començar a cantar una cançó de princeses, horrorosa, i amb la seva terrible i desafinada veu, la cosa empitjorava. A més a més, portàvem al gos que no parava de bordar perquè veia les gavines volar. En resum, una calor insostenible, l’àvia que es marejava, la cosina cantant cançons de princeses i el gos bordant.

 

Jo estava pensant en saltar al mar i desfer-me de tota la família. Perquè aquella situació era desesperant, enyorava la casa de Barcelona i vaig pensar que, nedant unes 4 hores, estaria a port. Però no, era massa arriscat. Així que vaig pensar més. Se’m va encendre la bombeta, a la següent que passi un vaixell en direcció port saltaré i aniré fins a terra ferma amb ells.

 

Veia quelcom que es movia, no sabia si era un vaixell o una balena, s’anava apropant i cada vegada s’anava fent més gran. Fins que a poca distància vaig poder apreciar que era un vaixell. Era el moment. Així que vaig decidir marxar d'allà. Quan es van adonar, jo ja estava ben lluny d'aquell maleït lloc.

 

         

AQUEL MALDITO  LUGAR (VÍCTOR FERNÁNDEZ)

Miércoles, demasiado cerca del lunes , pero a años luz de el viernes . Eran ya las 10  de la mañana y a primera hora ya habíamos tenido la temible clase de mates. Eso hacía de ese día,  una experiencia realmente  horrible.

  Comenzó la clase de expresión escrita. La arpía de la profesora entró y nos ordenó que nos sentáramos cerca de la pizarra digital. Ella habló del nuevo tema que nos proponía para escribir: de nuevo, pensé, una estúpida historia y  otra redacción  que iba a suspender -discurrí, absorto en mis pensamientos. No tenía el más  mínimo interés en escribir nuevas  historias y menos que las escucharan mis compañeros, en el momento  que  encontraban  cualquier  simple error ,  se convertían en buitres criticones  sin piedad ... De repente, una mano me dió  una colleja:

-”Despierta niño, vamos, copia eso de ahí- dijo la mujer cuarentona.  Cogí el lápiz y un papel , alcé la cabeza y leí el texto. La historia hablaba de un chico que quería escapar de su infierno particular. Pero creo que no era mi personaje el que quería escapar, era mi conciencia la que quería marchar

!Cómo no se me había ocurrido escapar! Tenía las ganas y el coraje suficiente  pero me  faltaba  un plan. Era un poco estúpido hacer un plan para escapar de una aula, pero la profesora controlaba todos nuestro pasos  y además el último que mintió sobre dónde se dirigía lo llevó a la aula 4B  y  nadie quiere acabar en esa clase . Comencé a pensar y al fin recordé que la profesora tenía fobia a los vómitos. Un punto flaco que debía aprovechar. Primero,  me  tenía que provocar el vómito, sería fácil, porque todos los alumnos estaban escribiendo como robots y la profesora estaba tomando su café matutino. Cogí un boli, cerré los ojos y adentre el bolígrafo  en mi garganta. En ese momento noté un líquido que subía por mi tráquea y rápido como el  viento, me dirigí hasta  el lavabo corriendo. La profesora, como de costumbre, me siguió con la mirada . Me paré, y  eché lo poco que había desayunado. Fue una experiencia horrible  . La profesora llegó momentos después gritando: !pero qué haces! .

De repente , a la arpía se le puso la cara blanca y salió corriendo. Por un momento no sabía qué hacer... no pensaba llegar tan lejos. Pero vi la puerta del baño abierta . Así que  decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta , yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar…

.

La maldita comida familiar, de Maria Llop.

                                                                              

 

Llegó, llegó el gran día según mi madre, pero para mi el peor del año. El día en que mis cuatro tías me cogen de los mofletes y empiezan a decirme: pero como has crecido pequeñaja, bla, bla, bla, bla. Vamos que había comida familiar.

Me estaba acabando de retocar ya sabéis, el maquillaje, mi vida, y me llamaron mis amigas, se iban al cine. Me preguntaron si quería ir pero… Mi madre no me dejaría ir ni loca. Cada vez tenía menos ganas de familia y más mala leche.

Se lo pregunté a mi madre y su respuesta fue: no, ni hablar del peluquín. De verdad es que yo flipo, fue decirle que me habían llamado mis amigas y me dijo: ¡no! Ya era hora de ir al restaurante así que les tuve que decir que mejor otro día.

 

Llegamos al párking y como cada día, hacía ese olor tan asqueroso que me daba ganas de vomitar. Lo peor es que me olvidé de cargar el móvil y no tenía batería, el peor día del año, era el peor de la vida, no sé si podía ir a peor.

 

Entramos en el restaurante y claro, como siempre, los primeros. Me pregunto si algún día podríamos llegar los últimos, las preciosas, guapas y encantadoras chicas como yo deberíamos llegar las últimas, con todo el glamour.  Pero claro, yo sola porque mis padres lo que se dice glamour, no es que tengan demasiado. Yo soy Míriam, tengo 16 años y soy la chica más popular del instituto. En mi vida hay tres cosas sagradas : el móvil, el maquillaje y tener novio.

 

Llegó toda la familia y no veas la que liaron en dos minutos, que si no entraba el cochecito, que si al final éramos veinticinco y no veintitrés, bueno un show. Todos estaban encantados de reunirse de nuevo, ¿pero yo?,  yo me hubiera ido al cine con mis amigas.

 

Me trajeron la carta y me pedí una ensalada con filete, creo que era aquel tipo de restaurantes que tardan dos horas para traerte la comida, así que lo pedí lo más rápido posible, porqué había una familia que llevaba una hora esperando una pizza. Esperaba que me trajeran rápido la comida para poder irme ya, aquello era un infierno.

 

Cuarenta y cinco, cuarenta y cinco minutos esperando una ensalada y un simple filete, de verdad, no lo entiendo, pero ¿cómo se puede tardar tanto?

 

Bueno y encima con el móvil sin batería, estaba harta de esperar, así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta, yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

 

Marta Muñoz

 

Sí, lo reconozco, ¡fui yo! Pero no por eso soy culpable, bueno casi que os cuento qué pasó.

Aquel día estaba muy cansado, tan cansado que me dormí en el autobús. Perdido entre sueños se pasó mi parada y acabé en un barrio desconocido para mí. Investigué un poco, ya sabes, callejeando y llamando a las puertas, nadie me abría… Cuando de repente una señora mayor me abrió. Llevaba una cola de caballo, en una mano sujetaba un bastón para no caerse y en la otra un cigarro. La miré de arriba abajo y ella a mí. Yo ya no sabía qué decir, pero hay una palabra perfecta para estas ocasiones: “¡Hola!, perdón, me he perdido y no sé donde estoy”. La señora tardó unos instantes que se me hicieron eternos, y al final me dijo con una voz un tanto sospechosa: “Pasa, pasa, quédate a cenar hijo”. Como tenía tanta hambre, acepté sin pensar en más. La señora se apartó para dejarme entrar y lo primero que vi fue una pequeña cocina de color marrón anaranjado, al fondo entré en un comedor enorme. La vieja me invitó a sentarme en un sillón de terciopelo rojo, yo acepté y al hacerlo me di cuenta que era un poco raro que, en medio de la noche, alguien me invitara a cenar.

Pasaron varios minutos y la mesa seguía vacía, cuando de repente ella gritó: “!A cenar!” Su tono de voz era diferente, como si estuviera nerviosa. Salió de la cocina con una bandeja llena de comida, en medio de la mesa se presentaba un pollo al horno, condimentado con una salsa de setas y para acompañar: patatas al ajillo. Estaba todo tan suculento que parecía mentira que lo hubiera preparado en tan poco tiempo.

Cuando acabamos de cenar ella se levantó de la mesa y se acercó a mí, me cogió de la mano y me pidió que la acompañara, yo accedí y la seguí. Subimos una escalera con poca luz y empecé a desconfiar y a tener ese agujero oscuro en el estómago llamado miedo. En ese momento lo vi claro, quería encerrarme. Me sentía como Hansel y Gretel. Intenté dar la vuelta y salir corriendo pero tropecé y le di un golpe a la vieja que cayó rodando por las escaleras. El ruido fue horroroso y el tiempo se detuvo por unos instantes. Me quedé paralizado. Cuando el silencio volvió a la casa, reaccioné y llamé a urgencias.

Cuando se dieron cuenta yo estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

Pol Coronado 

 

Estaba en la clase de baile, como todas las tardes, sólo faltaban 5 minutos para acabar y me pasaron volando. Salí del aula sobre las siete y me encontré a unos niños jugando a fútbol. A mí, el deporte no me gustaba y para mi edad era muy raro porque tenía 13 años y era un chico, pero me daba igual. Me quedé mirando a los niños.

 

Unos minutos más tarde me pidieron si quería jugar con ellos y les dije que sí. Así que jugué y no me lo pasé mal, pero era muy cansado. Los chicos vieron que se me daba bien y me dijeron que si quería, el sábado podía jugar un partido de fútbol con ellos. Yo les dije que me lo pensaría y que ya les llamaría. Llegué a casa y le pregunté a mi madre qué tenía que hacer. Mi madre me dijo que eligiera yo, pero que para ella sería mejor que fura porque haría deporte. Decidí ir, mi madre me convenció.

 

Llegó el sábado, ya estaba preparado para el partido. Iba a entrar al campo y justo en aquel momento me entraron muchísimos nervios. Nunca había estado tan nervioso ni para cualquier actuación de baile. Pero me daba igual y jugué el partido. No sabía que mi madre les había dicho a mis amigas de baile que viniesen. Mis amigas vieron todo el partido. Cuando acabó el partido mis compañeros me felicitaron y salimos todos juntos del campo. Fuera me dijeron que si quería, podía jugar en el equipo definitivamente. No sabía qué decir, si jugaba al fútbol tendría que renunciar a la danza. Y encima, justo en aquel momento aparecieron mis amigas de baile. Les puse al corriente de la situación. Ellas me insistieron en que tenía que hacer danza y los chicos me decían que debía jugar al fútbol. Me sentí muy presionado. Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta, yo ya estaba lejos de aquel maldito lugar.

17 de Julio de 1936, de Pau Subirada.

 

 

Eran las 2:59 de la mañana y estábamos mis compañeros y yo en la habitación 4B. Yo  me había puesto el despertador que tenía en mi reloj negro de pulsera porque sabía que nos tirarían un cubo de agua congelada en la cabeza para despertarnos. Me levanté y me escondí en un rincón sucio y mustio de la habitación. Sabía que la base militar era un lugar serio, pero era imposible contenerse la risa cuando todos mis compañeros estaban empapados y yo me había salvado. Hoy nos saltábamos los ejercicios matinales por qué el coronel nos ordenó el procedimiento de ataque contra los republicanos. No me acababa de gustar del todo la idea de enfrentarme contra mi familia ya que 13 años antes me habían separado de ella para combatir al lado de los fascistas.

 

En aquel momento yo estaba tranquilamente leyendo el periódico. De repente un batallón de soldados tiró la puerta de madera de roble. Mamá, al mirar hacia la puerta, se puso a gritar histérica. En cambio papá les plantó cara con una escoba, sin resultados. Me llevaron a rastras. No podía parar de llorar pensando en lo que iba a ser de mi familia y en lo que me harían a mí. Al sacarme de casa, me lanzaron en la parte trasera de un camión. Y 13 años después me encontraba en un Lockheed Model 10, de camino a España.

 

Después de muchas horas en el mismo transporte, tenía muchas ganas de vomitar, pero no pude. Vi un cartel en el que había escrito dirección a Madrid. Sobrevolamos un sitio lleno de gente y esperamos un rato hasta aterrizar. Vi que no éramos bienvenidos y se podía distinguir en el horizonte una buena cantidad de tropas viniendo hacia nosotros. En aquel momento recordé a mi família y tenía que escoger entre mi país o mis compañeros fascistas. Era una decisión difícil pero tenía que ir a por mi madre, mi padre y mi hermano.

 

No sabía por dónde empezar a buscar, ni sabía si seguirían vivos...pero necesitaba huir de aquel infierno. Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta, yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

 

Berta Valera

 

Mis padres habían insistido en que fuera, pero yo no estaba del todo seguro. Y mira que a mí siempre me han gustado este tipo de lugares, aunque soy más de quedarme en casa disfrutando el silencio que se hace cuando apago el ordenador, porque me pican los ojos a causa de tantas horas de juego.

Pero aquel caso era diferente. Me habían invitado a la fiesta de cumpleaños de mi mejor amiga y no podía fallarle. Estuve mucho tiempo pensando y al final me decidí. Me vestí, me duché (pocas veces lo hago) y esperé a que mi padre terminara de arreglarse (eso le lleva un buen rato).

Cuando estuvimos listos, cogimos el coche y fuimos al cine , que era donde se celebraba el cumpleaños. Aquella noche había dormido poco así que aproveché para hacer una pequeña siesta antes de ver la peli... Cuando llegamos, Abril, que era mi mejor amiga, y sus amigos ya habían llegado y estaban esperándome en la entrada. Bajé del coche y noté que un hormigueo me correteaba por el estómago. Me despedí y me acerqué a la niñas. Las saludé y el padre de Abril decidió que teníamos que entrar ya para ver la peli que todas habían decidido.

Cuando llegamos a la sala, Abril me pidió que me sentara a su lado y como iba un poco despistado, le hice caso. Poco a poco la sala se iba llenando mientras las chicas charlaban animadamente, pero no os puedo decir de qué hablaban porque desconecté mis oídos. Cerraron las luces y empezó la peli.

En unos minutos noté que mi vejiga no aguantaba más así que decidí ir al baño. Por el pasillo notaba como se me cerraban los párpados. Me senté en la taza… Cuando me desperté, miré el reloj. ¡Había pasado más de una hora desde que fui al baño! Me levanté tan rápido como pude mientras me abrochaba la cremallera del pantalón. Salí del cine y lo primero que vi fue a Abril con cara de demonio gritando mi nombre. Volví a entrar antes de que me pudiera ver. Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

Òscar Gomis

 

Hace unos cuantos años era un chico tranquilo. Con una vida normal aunque un poco desafortunada. Aquel día traía unas notas increíbles , pero también un suspenso en un dictado. Llegué a casa, fui corriendo a decirle a mi madre que tenía dos buenas noticias, después le dije que había sacado un diez y un ocho y me preguntó por la mala. Me sentía mal y en un segundo conseguí decir que había sacado un cuatro en un dictado. Mi madre ardía en llamas y el diez y el ocho se fueron al carajo. Así es como empieza mi propia racha de mala suerte. Al día siguiente estaba un poco desanimado y decidí comprarme un videojuego, una propuesta que nunca volvería a realizar. Estaba sin blanca, así que decidí buscar un poco de dinero y aunque no soy muy bueno con los animales, me puse a pasear perros. El primer perro que me tocó pasear era tranquilo, pero cuando quise saludar a mi mejor amigo, un picor me recorrió la pierna hasta el pie y ya os podéis imaginar que era. Llegué a casa con el pantalón mojado y sin que mi madre me viera, sin preocuparme si era ropa de color o blanca, puse la prenda en la lavadora. Salí a la calle con los vaqueros más parecidos a los que llevaba. Entonces vi a los típicos macarras haciendo tonterías y cuando pasé por delante, uno se tropezó gracias a sus pantalones “cagados” y cayó encima de un coche, provocando que la alarma se disparara. Se fueron tan rápido como pudieron, yo me quedé patidifuso, un hombre gigante con una camiseta de tirantes dijo: -¿Qué has hecho con mi coche? Me cogió de la oreja, me llevó a la comisaría y me mandaron a casa. Era lo que me faltaba, una bronca más. ¡Ah! por cierto mi padre llegó justo cuando la policía entraba en casa, así que me castigó. Yo estaba muy enfadado, frustrado y mil cosas más. Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

Alexia Ginés

 

Me desperté. Estaba en el tren que me llevaba directamente a la ciudad en la que me esperaba mi padrastro y su hijo, (mi hermanastro). No los conocía, porque siempre había vivido con mi madre en Seattle. Mi madre me dijo que tendría que irme una temporada con él porque no llegaba a fin de mes y lo único que le faltaba era cuidar de una hija de trece años.

Miré a mi alrededor, todo estaba oscuro porque estábamos pasando por un túnel, pero podía ver que todo estaba hecho de madera maciza, salvo las pequeñas ventanas por las que no se veía nada y el comodísimo sofá de terciopelo rojo en el cual, yo y un señor de tercera edad, estábamos sentados.

El tren frenó bruscamente y eso hizo chirriar sus ruedas, lo que significaba que había llegado a mi destino.

Bajé del tren, y la primera impresión de ese lugar no fue muy buena. Todo era gris y triste, llovía mucho, y por eso mi padre me esperaba dentro del Mercedes Benz de color negro. Me llamó, me dijo que subiera rápido porque sino me costiparía , y así lo hice.

Cuando subí, empezó a hablar, haciéndome millones de preguntas que no tenía ganas de responder. Al llegar a su casa, bajé del coche y al poner los dos pies en el suelo me quedé petrificada, esa casa me transmitía inseguridad y desconfianza. Mi padrastro abrió la puerta y allí, de pie, me esperaba mi hermanastro, mirándome fijamente y esperando a que yo empezara a hablar, pero no lo hice, sentía un nudo en la garganta que no me lo permitía.

Vi que la puerta estaba abierta. Así que decidí irme de allí. Cuando se dieron cuenta, yo ya estaba muy lejos de aquel maldito lugar.

bottom of page