Comencem tots igual...
En aquesta proposta la idea és molt senzilla. Partim de la mateixa frase inicial, i construïm històries ben diferents. Sembla difícil, però veureu com encara que una història arrenqui igual que una altra, dels vostres caps sortiran mil idees ben diferents.
"L'Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac,
que sortia excitat amb un volum a les mans.
El noi s'aturà i va dir-li: "
Farem un text narratiu, una història de caire realista. El primer pas és triar l'argument, de què tractarà la historia, i poc a poc donar-li forma. El segon pas és pensar en com són aquests personatges, quina relació hi ha entre ells i com avancen al llarg de la història. A partir d'aquí marcareu una estructura, farem servir la clàssica: introducció - nus - desenllaç. Tot i que recordeu que comença amb la frase que us he donat, ja no partim de zero.
Potser no cal que hagueu pensat tots els detalls abans de començar a escriure, però és important que sapigueu quins sóns els elements importants abans de començar, així els podreu enllaçar donant una forma coherent al text.
Durada aproximada del text: una pàgina a ordinador. (Recordeu el que deiem sobre la llargada...)
Aquí us deixo l'exemple que hem llegit a classe:
I TOT VA PASSAR EN NOMÉS DEU MINUTS
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb el Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i va dir-li:
-Has estat a punt de fer-me caure, tros de mula! Mira per on vas!
L’Alba era una noia molt vergonyosa, estudiava ciències polítiques a la Universitat de Barcelona, i treballava a la llibreria per treure’s uns calers. Entrava amb dues bosses a les mans, eren els llibres que havien encarregat els estudiants de segon curs de sociologia, i els havia hagut de recollir de la recepció de la facultat. Havia pujat per les escales fins a la quarta planta, perquè, com de costum, l’ascensor estava fora de servei. Esgotada i sense alè, quan era a punt d’arribar per fi al mostrador per descarregar les bosses, es va creuar amb aquell inútil, el cap del moviment de les joventuts d’esquerres, membre del grup de debat i company de classe de l’Alba. L’educació no entenia de colors polítics i en Dídac n’era el millor exemple. De pensament interessant i de tracte maleducat, el noi va insultar l’Alba sense ni tan sols mirar-la a la cara.
La veritat és que no era la primera vegada que patia comentaris d’aquest tipus. Reconeixia que l’agilitat no era el seu fort, era més aviat sapastre i els seus moviments eren poc fins. Per tant, entenia i suportava insults d’aquesta mena, constantment. L’Alba s’estimava més aviat poc, i aquest goteig de males cares a diari no l’ajudaven gaire a animar-se.
En Dídac l’havia esquivat pels pèls. Ella va perdre de vista les bosses i els llibres van xocar contra el terra fent un escàndol que va cridar l’atenció de les persones del seu voltant. El color de la cara li va canviar a vermell i quan encara no s’havia recuperat en Dídac ja era ben lluny. De nou, procurant fer el mínim soroll possible, l’Alba va recollir tot el que quedava al terra i es va amagar rere el seu mostrador.
En Dídac arribava tard a la presentació del debat, feia dies que es preparava un discurs per defensar la subvenció del material d’investigació per part de l’ajuntament, davant de l’equip directiu de la universitat. Exigia que fossin gratuïts i volia garantir que qualsevol estudiant pogués arribar a fer un grau superior en investigació política independentment dels seus recursos econòmics. Aconseguir que el material fos de franc pels joves estudiants era un bon començament.
Ja era a punt, estava preparat dins del saló d’actes. Va començar a remenar la seva maleta per buscar els fulls on tenia les pautes del seu parlament. Va treure l’agenda, la seva llibreta d’anotacions, un parell de revistes caducades, un volum de la història política catalana que acaba de comprar a la llibreria de la facultat i les claus de casa. Però els papers no apareixien enlloc. Estava convençut que els tenia allà dins, no entenia que podia haver passat, i a l’angoixa de les presses se li sumava la presència dels grans caps de la universitat que esperaven amb impaciència les paraules del jove líder. En Dídac es disculpà, es va eixugar les gotes de suor que regalimaven pel clatell i va decidir que hauria de començar a parlar sense els fulls al davant. S’ho sabia i estava segur que les hores que havia invertit en aquesta defensa li servirien per tirar endavant en aquest moment tan crític. Només havia de recuperar el sentiment de justícia que el feia moure per lluitar en causes solidàries com aquesta.
Va començar saludant i aclarint-se la veu. Va donar la benvinguda al públic i va agrair la presència dels seus companys. De sobte, quan al pati de butaques es respirava el més angoixant dels silencis, se sentí un soroll des del lateral. L’Alba va treure el cap i amb el cos va empènyer la porta per obrir-se pas. El públic es va concentrar de nou en el noi que hi havia dalt de l’escenari, però en Dídac no li treia els ulls de sobre. Reconeixia els seus fulls des de ben lluny, la noia que entrava per la porta, la de la llibreria, aquella amb la que havia ensopegat feia una estona, els duia ben agafats i li feia senyals amb la mà per cridar discretament la seva atenció.
Va ser en Dídac però, qui va trencar aquell ambient de discreció. Es va acostar el micròfon a la boca, va demanar uns segons de pausa, de nou més disculpes davant d’un públic inquiet. D’un salt es va plantar davant de l’Alba. Ella se’l mirava esperant una bronca més, així que va estirar el braç i va abaixar el cap mirant fixament el terra. El noi li va agafar els fulls de la mà, li va fer un petó a la galta i amb una veu encara més dolça, li va donar les gràcies.
Maria Chamón
Un bacteri inesperat, de Marina Tutusaus.
L’ Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i dir-li:
- Per fi et trobo, Alba. Necessito que vinguis a la meva consulta, ja!
L’ Alba sorpresa de que en Dídac, el seu soci, l’ hagués necessitat, ja que ell era força orgullós, va obeir.
Un cop allà, el Dídac va ensenyar-li el darrer anàlisi de sang en un gat de carrer.
- Sembla un bacteri força resistent- va observar l’Alba.
- Si, la veritat és que hem provat de cremar-lo, de congelar-lo, però segueix intacte.- la va informar en Dídac.
L’Alba s’hi va acostar encara més al microscopi i va sorprendre-la la grandària i el volum de les cèl·lules del bacteri. Ella va demanar a en Dídac, alt com un pi, que li agafés la capsa de bastonets de l’ últim prestatge. Com habitualment era força simpàtic i agradable, va baixar-li amb molt de gust. L’ Alba, amb el pols tremolós, va agafar una mostra de la sang del gat amb un parell de bastonets i la va barrejar amb sang neta d’hàmster. Després d’uns pocs segons els dos van poder observar com aquella sang es solidificava i després tornava al seu estat normal. Van quedar al·lucinats.
L’ endemà, l’Alba va rebre una visita d’un senyor acompanyat d’un gos que semblava molt rabiós. L’animal no parava de mossegar qualsevol cosa que hi hagués en aquella sala. Semblava la ràbia en persona. L’amo el pegava per renyar-lo, però el gos tenia la mateixa reacció que el bacteri. Va agafar un encenedor i el va acostar a la pota de la fera. Tenia la pota amb una breu cremada, però seguia sense reaccionar, no plorava, no gemegava...
L’Alba, espantada va enviar tímidament al pacient a casa i de seguida va trucar a en Dídac. Va explicar-li tot allò que acabava de viure.
En Dídac era valent i feia front a qualsevol situació, però en aquell mateix instant es feia enrere i se sentia un covard.
Ja era el capvespre, la fi del seu torn a l’hospital veterinari, quan marxaven cap a casa. Havent sopat, cadascú a casa seva, cap dels dos no podia dormir, esperaven una nit llarga i plena de preocupacions.
En despertar-se el sol, quan ningú no s’ho esperava, va caure un immens coet de l’espai i tothom, extranyat i excitat, va córrer a agafar-ne un tros d’aquella peça única, inclòs en Dídac. Va mostrar a l’Alba aquell tros de metall cremat i raspós. Sense pensar-ho ni dues vegades van parar el primer taxi de matinada i pocs minuts després ja eren al laboratori vestits amb la blanca bata de científics.
Tots dos tenien una certa intuició en que la textura era deguda a que hi havia un volum gegantí de cèl·lules, igual que en les del bacteri.
Havien ben encertada la teoria, ja que ho van comparar amb la sang de gat i d’hàmster i tenien una semblança espectacular.
Amb la por de que la malaltia envaís el cos dels humans, es van encaminar cap a l’hospital general i van recórrer els passadissos de sanefes blaves i blanques amb l’all al cor. Un cop davant el director de l’hospital van consultar-li si havia passat alguna cosa greu, i ell els hi var respondre que des de la caiguda del coet no havien descansat ni un moment degut a que la gent feia cua per entrar amb familiars que,de cop i volta, s’havien tornat feres.
L’Alba i en Dídac van encreuar una mirada perduda, les pigues taronges de l’Alba van esdevenir negres i les celles poblades d’en Dídac es van perdre. Era el pitjor malson dels dos.
El primer amor, de Júlia Bellet.
L'Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s'aturà i va dir-li:
-Mmm.... Ve.. vens a casa, avui?
-Sí! La Nina i jo hem de fer un treball. I tu què? Estaràs amb nosaltres, petitó?- Va dir ella amb aire maternal.
En Dídac es va girar per veure si es dirigía a una altre persona com a “petitó”, però per desgràcia, l'estava parlant a ell.
-Sí -va suspirar.
I ella, sense dir res més, se'n va anar cap a classe. L'Alba anava a 3er d'ESO, i, en Dídac a 6è. El noi, però, no entenía com es podía dirigir a ell coma petitó. Ell era gran. I l'Alba era tan preciosa... Amb aquells ulls marrons tan salvatges, i el cabell curt i ros... El timbre va interrompre els plans de boda de'n Dídac, i rápidament, se'n va anar cap a classe, ara tocava Matemàtiques.
El rellotge marcava el ritme. I l'estat d'ànim d'en Dídac. Aquell dia el tic-tac era lent. Tot, en aquell dia, era lent. El bocata d'esmorzar es feia interminable i l'espera de l'autobús era eterna.
Finalment, va encaixar la clau dintre el pany, i la porta de casa es va obrir. De sobte, el silenci del vestíbul de l'edifici es convertí, en el xiu-xiueig de la seva germana, la Nina, i de l'Alba, la causant del seu somriure diari.
-Hoola!!!- va cridar desde la porta deixant la jaqueta al penjador.
Elles, van passar del nen, i van seguir parlant. Va caminar cap a la seva habitació però, al sentir la conversa de les noies, es van amagar darrere la butaca.
-Sí... està molt bo el Jaume!.
Després van dir unes coses de les quals no es va assebentar. En Dídac es va enfonsar una mica al descobrir de que parlaven. I ell, inmers en els seus pensaments, no es va adonar de que tenia la Nina i l'Alba observant com les espiava. Lentament, es va girar i se les va trobar allà. En aquell moment va desitjar que la terra se'l empassés.
-Qué-estàs-fent-exactament...?- va preguntar indignada la Nina.
En Dídac no va respondre, es va limitar a aixecar-se i anarse'n corrents. Va tancar la porta de la seva habitació i es va enfonsar en un mar de llàgrimes. Perquè? Perquè havia de ser, tan difícil que l'Alba entengués el seu amor per ella? En canvi, ell no es va plantejar en cap segon de la seva vida deixar d'idolatrar la noia a la que mai aconseguiria. Ell no estava segur de la fòrmula matemàtica que la profesora va explicar aquell dia. No sabia amb seguretat si la terra era rodona. No assegurava que el seu nom fos Dídac. Però del que sempre estaria segur, és que estava enamorat de l'Alba.
L'accident, de Marc Jordi.
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i va dir-li:
-Ho sento, tinc pressa!
-Tu sempre així, Dídac! Al final tindràs un atac de cor.
-Que hi vols fer, faig tard a una reunió molt important.
-Entesos, véns a la tarda?
-Sí, la reunió acaba a les cinc.
Passava el temps però en Dídac no tornava. L’Alba estava cada cop més neguitosa perquè en Dídac era sempre molt puntual. Treballava com a director general d’una empresa comercial importantíssima, per això sempre anava tan atrafegat. En canvi, l’Alba era més tranquil·la, treballava en una botiga com a dependenta, no guanyava tants diners com en Dídac, però no anava tan
estressada i podia estar més per a en Joan, el seu fill de 13 anys.
En Joan havia arribat a casa, tot tornant de l’escola. Ell era tant patidor com la seva mare. El tic-tac del rellotge de paret encara el posava més nerviós i els dígits del rellotge digital de la seva habitació anaven avançant.
En Joan tenia una bona pila de deures per fer i, a més a més, estava desesperat perquè el seu pare no tornava. Al final, quan havia perdut del tot els nervis, va proposar a la seva mare d’anar a buscar en Dídac i ella va fer un gest d’afirmació. Van baixar corrents les escales i van tancar la porta fent giravoltar la clau. Van caminar endavant fins a dos carrers i en creuar la cantonada veieren les desferres de dos cotxes que havien xocat i un semblava ser el d’en Dídac.
-Què ha passat?- Preguntà l’Alba a un vianant.
-Un dels cotxes ha passat en vermell i ha xocat amb l’altre, és el que ha quedat
més atrotinat. Han ingressat els ferits a l’hospital ``El Guariment´´, que només
està a dues illes de cases d’aquí - responguè el vianant. Justament havia estat en Dídac, què com que tenia tanta pressa, havia passat en vermell.
Al cap d’una estona, l’Alba i en Joan van arribar a l’hospital i es van trobar en Dídac, encara inconscient de l’impacte que havia rebut, estirat damunt d’un llit, a l’habitació número 3. L’Alba s’hi acostà, va fer-li un petó al front i agafant una cadira, es va asseure al seu costat per fer-li companyia.
L’obra que va fer creuar dos camins, d'Adrià Sarri.
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà I va dir-li:
-Perdò, he d’anar a una obra de teatre.
Acabava de topar-se amb la protagonista d’una de les obres més importants de teatre d’aquell moment, però ell encara no la coneixia, perquè encara no era famosa.
En Dídac era un crític excel·lent. Treballava per moltes empreses i aquest cop
havia d’anar a veure l’obra de teatre musical Mar i Cel. Hi havia una cosa que no sabia sobre aquella noia i Mar i Cel.
En arribar davant el teatre Victòria, en Dídac va veure una immensa gentada
entrant al teatre. Només la façana era especial com el que passaria allà dins. Ell entrà i girà el cap cap a un extrem. Caminà pel terra de marbre grisós. Pujà aquelles escales daurades com si es tractés de la sorra del desert. Entrà al pati de butaques i segué en un seient de les primeres files.
Estava assegut esperant que comencés l’obra, mentre el noi que seia al seu costat anava cantant totes les cançons de Mar i Cel. Li va explicar que havia anat a totes. Llavors sentí els tres timbres indicant que l’obra ja era a punt.
Un vaixell va aparèixer al bell mig de l’escenari. La història començava. En Dídac va pensar que era un bon començament, però de sobte tot es va enfosquir quan va aparèixer la protagonista, la Blanca... Era l’Alba, aquella noia amb qui havia topat abans! Va interpretar “per què he plorat”, la millor escena que mai havia vist.
Llàstima que el noi del seu costat també l’estava interpretant. I després d’aquesta gran actuació va aparèixer una altra escena molt impactant, però a ell li semblava millor la de l’Alba.
Una onada de forts aplaudiments acompanyaren el final de la primera part, i la segona part va transcórrer de forma més tràgica. A en Dídac ja no li importava res. Si era tràgica o no. Si el noi del costat cantava o no. Si el públic aplaudia o no. Només una cosa tenia al cap: volia tornar a ensopegar amb els llibres de l’Alba!
El prejudici de l'Alba, d'Alba Souto.
L'Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s'aturà i va dir-li:
-Perdoni senyoreta, sóc nou aquí i estic una mica atabalat.
Va intentar mostrar-se amable. La noia se'l va mirar de cap a peus i li va sorprendre la mala presència que mostrava en Dídac, amb aquella roba ampla i els cabells despentinats com els duia. També la va extranyar com havia aconseguit entrar en unes oficines informàtiques tan cares, amb les pintes que portava, ja que ella era veterana en el lloc.
La noia, encara una mica confusa, va agafar els llibres novament i es va dirigir cap al seu pis compartit on l'esperava el seu xicot, en Dave. En arribar, es va treure el bolso, i la jaqueta la va substituir per un davantal de color lila amb taques roses, el seu preferit. També va acomodar els seus peus en les sabatilles d’anar per casa a conjunt amb el davantal i es va posar mans a l’obra. Al cap d’uns vint minuts ja sortia amb un plat enorme d’arròs a la cubana a les mans. Era increïble que el rovell de l’ou no se li hagués trencat. El noi li va donar les gràcies, tot i que no havia deixat ajudar-la. Es van rentar les dents, es van acomiadar i es van quedar adormits pensant en el llit de matrimoni que encara no tenien, però que aviat podrien gaudir junts.
L’Alba es va despertar quan el Dave ja marxava. Estava molt nerviosa ja que aquell dia els associaven l’equip de treballadors que els estaria ajudant durant tot l’any. Desitjava que no li toqués anar amb en Dídac, però alhora notava una mena de curiosistat per coneixe’l.
Es va vestir en un temps rècord i va esmorzar en cinc minuts. Es va arreglar més que de costum, va agafar el seu portàtil i el va posar dins del maletí negre. El va agafar i va anar a buscar el Bicing, li va tocar el numero 22. Mentre conduïa li va venir un vent fresc i agradable a la cara tot movent-li els cabells llargs i rossos. Anava vestida per a l’ocasió, un vestit lila que li arribava una mica més a dalt dels genolls i les cames cobertes amb unes mitges més morenes que el seu to natural. Portava unes sabates de taló negres.
Ja arribava i estava molt a prop de les seves oficines quan va veure en Dídac corrent pel carrer perquè arribava just de temps. A l’entrar ja va veure tothom anant cap al seu lloc. Quan li van passar la llista, es va sorprendre al veure que no li havia tocat amb en Dídac. Va intentar d’anar al lavabo per calmar-se i llavors, un noi li va agafar l’espatlla perquè parés. Li va dir que tenia la llista amb el seu nom i que s’havien equivocat. Ella, encara amb esperances, va mirar el full, però no hi va haver sort, no li havia tocat amb ell. Anava amb dues noies que no coneixia i un altre noi amb el que tampoc havia parlat mai.
Va anar a buscar el seu equip i els va començar a explicar la feina que havien de fer. Només era per posar-los a prova i veure de què eren capaços. Al cap d’uns quants minuts, va veure que tindria molta feina durant aquell any. En Dídac va aparèixer per darrera la porta i va començar a treballar, els va explicar, que com el seu lloc de treball no era segur de moment, aniria amb ells.
Van passar uns dies i a l’Alba cada cop li queia millor en Dídac, quan un dia es va posar malalt i tot va començar a ser una mica més difícil. Ell feia que hi hagués un bon ritme de treball. Durant aquells dies no va parar de discutir amb el altres membres del grup. Trobava a faltar en Dídac. L’Alba ja pensava que no trigaria molt en tornar i que les coses s’arreglarien, quan li van comunicar que el Dídac havia trobat una feina a Portugal amb un sou més alt i havia decidit mudar-se.
L’Alba pensà en el primer dia que el va veure i la sensació de menyspreu que va mostrar. I es va adonar que no s’ha de jutjar les persones pel seu aspecte.
INTRIGA A LA CASA DE COLÒNIES, de Noa Belmonte.
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i va dir:
-Hola Alba, on vas tan carregada?
-A tu que t’importa!- va contestar l’Alba de males maneres.
Des de què havien arribat a la casa de colònies, l’Alba estava molt arrogant i maleducada. En Dídac, que coneixia molt bé la seva amiga, va notar que li passava alguna cosa. Així que la va seguir. Com que l’Alba, quan estava nerviosa, parlava sola, no va ser difícil per a en Dídac descobrir què estava fent: buscant un tresor del que havia sentit a parlar al jardiner.
Aquella nit, l’Alba va sortir de l’habitació. En Dídac, que estava atent als moviments de l’Alba, també hi va anar. A l’arribar a la biblioteca, sense voler, en Dídac va tirar un llibre de la prestatgeria. L’Alba el va enxampar, estava una mica enfadada pel fet que l’espiés, però li va treure importància. En Dídac, que estava acostumat a les reaccions de l’Alba, va acceptar ajudar-la quan ella li va demanar. Van sentir que s’acostava un monitor a veure l’escàndol que hi havia. Per sort, no els va enxampar mentre anaven cadascun a la seva habitació.
Era l’últim dia, no havien fet activitats i això els hi havia permès estar tot el matí a la biblioteca; després de fer les motxilles, és clar. Van descobrir la zona: just darrere de la tanca del jardí, darrere de la casa. Però encara no sabien el lloc exacte. Estaven molt desanimats, havien de marxar i no havien trobat el tresor, ni tan sols sabien just on era. Van pujar a l’autocar tristos, cansats i sense forces. Per a ells s’havia acabat l’aventura. De sobte, un dels monitors els hi va dir:
-Què, ens veiem l’any que ve?
L’Alba i en Dídac es van mirar i van somriure, al final potser el trobarien.
LA PORTA MISTERIOSA, de Lucía Calvo.
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s'aturà i va dir-li:
-Però que fas Alba? Veus menys que tres en un burro!
L’Alba, una nena que es fixava en tots els detalls, molt curiosa i amb una gran imaginació va passar d’ell i no li va fer cas, però va haver una cosa que la va sobtar. El llibre que portava en Dídac, el típic noi tímid que s’assentava al final de la classe i que es quedava abstret en les seves coses, era d’assassinats. I a ell, que l’Alba sapigués, només li agradaven els insectes estranys i això no tenia res a veure. Tampoc els havien dit res a l’escola de llegir un llibre d’aquell tipus. Llavors va decidir seguir-lo.
Va haver de caminar i caminar fins arribar a aquella porta misteriosa. La porta estava vella i bruta, però el més estrany era aquell individu que la va obrir. A l’Alba tot allò li semblava una pel·lícula de por.
Al dia següent, a l’escola, li va explicar tot a la seva millor amiga Sara, la més tafanera i curiosa a l’hora de saber els secrets dels altres. Ella també es va interessar per esbrinar el que hi havia darrera d’aquella porta i perquè aquell llibre.
Les dues tenien molta por, però la seva curiositat era encara més gran. Per la tarda el van estar observant i quan va acabar l’escola van anar a la porta, però aquell cop se la van deixar oberta. Aquella era la seva oportunitat i la van aprofitar. Quan van entrar, van veure un escenari amb gent a sobre llegint papers. En aquell moment en Dídac les va veure, i es va apropar. Elles li van explicar per què estaven allà. El Dídac va començar a treure fum per les orelles. Els hi va dir que estaven boges i que com podien pensar allò d’ell. Els hi va explicar que només s’intentava posar en el paper d’un assassí per assajar la seva obra de teatre.
L’Alba i la Sara van marxar desil·lusionades. Encara que era millor així, tenien moltes ganes d’arribar al final de la pel·lícula que s’ havien muntat. Però ara venia el pitjor, l’excusa que s’inventarien pels pares.
A l’arribar a casa es va trobar amb la seva mare Carlota parlant amb la policia. Quan la policia va marxar la seva mare li va preguntar on havia estat i per què havia vingut tres hores més tard de l’habitual. L’Alba va posar mil i una excuses, però no se li donava bé mentir i la seva mare la va fer cantar com un ocell. La Carlota va al·lucinar, li va explicar un d’aquests discursos de mare: que com has pogut pensar això d’un company, que t’estàs fent gran i no pots pensar en bogeries i per últim li va prohibir veure sèries policíaques o llegir novel·les d’aquest tipus.
L’Alba va aprendre la lliçó.
Dia a dia, de Jana Valera.
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac ,que sortia excitat amb un volum a les mans.El noi s’aturà i li va dir:
-Perdó.
En Dídac va fer servir un to tímid, amb una veu trencada. Tot seguit es va limitar a abaixar el cap.L’Alba ho va respondre amb un somriure.
Ja estava acostumada, n’estava segura que qualsevol persona no s’ho miraria amb els mateixos ulls que ella .Feia 5 anys, quan va néixer el Dídac, l’ Alba no s’esperava tenir un germà així, però a ella ja li estava bé. Se sentia una persona especial per dins, però molt normal per fora. Aquest mateix cas passava amb en Dídac, segons l’Alba. Ell es veia una persona normal i corrent, quan es mirava al mirall veia un nen ros amb ulls blaus,ni molt prim ni molt gros ,ni molt alt ni molt baix. Però enlloc veia un nen autista.
L’endemà en Dídac es va llevar amb la veu tant dolça de la seva germana. Tots els matins eren iguals. A ell ja li agradava que la primera veu del dia fos la de l’Alba.
-Bon dia reiet meu - deia l’Alba dolçament. Ho havia de fer així, si no volia que en Dídac es llevés amb el peu esquerre. Després d’aixecar-se es va posar les seves sabatilles de conillets, eren les típiques amb orelletes i de color rosa , el seu preferit.Tot seguit es va posar la seva bata i va començar a caminar per aquell etern passadís ,que de fet no ho era tant però a les set de matí per a ell ,sí que ho era. Quan va arribar al menjador es va trobar la seva mare bevent un te i la seva germana menjant un bol de llet amb cereals.
-Com has dormit fillet meu?-va dir amb una veu agradable.
-Bé- va respondre simplement.
Un cop esmorzat va anar a rentar-se les dents i la cara, per despertar-se.
L’escola d’en Dídac era una escola especial, i això feia que en Dídac estigués més còmode a l’hora de fer classes, tot i que la seva timidesa provocava que no aixequés el dit ni una sola vegada al dia. Quan parlava en públic començava a abaixar el cap i se li començava a trencar la veu. La sensació que tenia per dins no era gens agradable.
Va anar caminant fins al cotxe; un cop allà,es trobà el seu pare , li va obrir la porta i li va llençar un somriure . Quan ja portaven una estona al cotxe es va quedar mirant la finestra fins al punt de començar a veure borrós.
-Dídac ,Dídac que em sents ?-va preguntar l’Alba .
-Sí !-va dir mig adormit.
Es va agafar el cordó de la dessuadora i va començar a moure’l fent voltetes com si volés. L’Alba li va llençar una mirada ,que el Dídac va entendre perfectament .Va parar i va comen-
çar a pujar i baixar la finestra fins que l’Alba fer un crit que ho va congelar tot.
Tot seguit el pare va dir que s’anés preparant per anar baixant del cotxe . Va agafar la motxilla , va obrir la porta i amb un peu ja fora del cotxe:
-Ep !- va exclamar l’Alba. En Dídac va retrocedir i li va donar un petonàs a l’Alba.
La seva mestra es deia Laia, era molt agradable i carinyosa amb els nens. Tenia els ulls blaus, els cabells castanys fins les espatlles, alta i prima. Durant l’escola en Dídac intentava estar el més atent possible, tot i que el somriure de la Laia i l’olor del seu perfum que li arribava des de l’altra punta de la classe, feia que caigués rendit als seus peus. Ell sabia que tenia una relació especial amb ella. Quan estava amb ella se sentia més lliure per dins tot i que no es notava perquè no gosava parlar amb ella, la vergonya el superava.
Quan va arribar a casa es va posar a fer els exercicis especials que els hi havien posat .Quan estava acabant l’últim exercici va sentir una veu de fons, que al segon dos va reconèixer: la de la mare.
-A taula, ja està fet el sopar!- va exclamar la mare. Quan en Dídac va sentir aquella flaire que venia de la cuina no va trigar en respondre.
-Vinc!- va exclamar en Dídac.
La seva ansietat per anar a sopar va provocar que no pogués acabar l’últim exercici i va arrencar a córrer pel passadís fins que va veure aquell meravellós plat sobre les estovalles de quadres blancs i vermells: espaguetis a la bolonyesa!
Un cop acabat el sopar va intentar acabar l’últim exercici, però la son el va vèncer.
-Bon dia reiet meu!
L'Alba i en Dídac, de Pau Subirada.
L'a
L'Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s'aturà i va dir-li:
-Pe...perdona’m no t’havia vist.
-No passa res, però estigues més a la guait mes la pròxima vegada. Va contestar l’ Alba.
El Dídac va tornar al seu seient d’aquell luxós i grandiós vaixell amb destí a Tenerife, mentre que l’Alba assajava aquella entrevista tant important perquè es preocupava molt pel seu futur. L’Alba havia d’entrevistar a un gran farmacèutic. El Dídac estava en el seu seient estudiant com un boig i alhora escoltant música de piano. Va sonar una veu per megafonia molt irritant que anunciava l’arribada a Tenerife i la gran majoria de passatgers es van aixecar de les seves butaques. A la llunyania es veia una petita illa que era molt bonica i acolorida. El vaixell va fer una parada molt brusca i tothom es va espantar molt, sobre tot el Dídac.
El noi va agafar les maletes i va partir cap a l’hotel amb un taxi. En aquell hotel tant acollidor de tres estrelles va rebre una gran sorpresa. A l’habitació del costat hi havia una persona que li sonava molt. Era l’Alba.
Un dia desprès l’Alba es va adormir i per poc no arriba a l’entrevista.Va marxar molt excitada. Mentre es produïa l’entrevista l’Alba es va adonar d’una coseta. Va fixar el seu punt de vista en una jaqueta marró i de pell que resultava ser la d’en Dídac.
Ell havia vingut perquè estava estudiant per ser farmacèutic i venia a demanar consell a aquell farmacèutic tant il·lustre. Quan es va acabar l’entrevista i la ronda de preguntes es van trobar a la porta d’aquell edifici tant espectacular.
El Dídac li va demanar amb la seva veueta tant baixa i insignificant si volia anar a prendre alguna cosa al bar de la cantonada de l’hotel. Per suposat l’Alba va respondre que si i els dos van anar-se’n. Després al passadís de l’hotel van parlar sobre seure junts al vaixell de volta a Barcelona. Van estar xerrant des de les onze fins a dos quarts d’una. Al dia següent, els dos van anar en el mateix taxi per anar al port. En el vaixell l’Alba li va regalar un penjoll amb una aranya daurada. El Dídac es va empassar la seva grandiosa por a aquells horripilants aràcnids perquè a vegades un amor et pot treure un pes de sobre.
REACCIÓ, de Roger Rebull
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i va dir-li:
-Bff… Un altre cop tu, curta de gambals?!
Ella, pàl·lida se'l va mirar de cap a peus i va recordar tots els mals moments que havia passat amb ell mentre havien estat junts. L’havia insultat, s’havia aprofitat d’ella, i fins i tot l’havia arribat a pegar.
Tot seguit ella va intentar anar-se’n, però ell no la va deixar. El noi estava enfadat perquè l’Alba l’havia abandonat. La va agafar amb força, amb massa força. L’Alba es va sentir com si hagués retrocedit en el temps, frustrada, enrabiada per haver de tornar a sentir-se agredida. Va reunir forces d’on no en tenia i de cop va estirar del seu braç.
El Dídac es va quedar amb un pam de nas, no estava acostumat a que ella reaccionés. El fet que l’Alba el plantés cara el va fer agafar encara més ràbia, va intentar tirar-se sobre l’Alba. Ella va fer un petit pas al costat fent que el Dídac perdés l’equilibri.
Els crits van atraure gent encuriosida, en una biblioteca qualsevol soroll se sent molt més.
El Dídac se'n va anar de la biblioteca humiliat per haver perdut els nervis davant de tanta gent. D’altra banda, l’Alba se’n va anar a casa seva desitjant que allò no tornés a passar, però sabent que si tornava a succeïr tindria força per ensortir-se’n ella sola.
Un matí de nervis, de Martina Cortada
L’Alba va entrar carregada de llibres i gairebé va ensopegar amb en Dídac, que sortia excitat amb un volum a les mans. El noi s’aturà i va dir-li: “Perdó, tinc molta pressa. Arribo tard a la conferència”.
En Dídac era un noi alt amb la cara pigada i robust que estudiava la carrera de periodisme a la Universitat de Barcelona. L’Alba era la professora de la carrera d’en Dídac. Era una senyora baixeta i prima amb el cabell curt i pèl-roig però era molt exigent. L’Alba anava a la biblioteca per agafar els fulls de valoració per la conferència. En Dídac anava a una conferència per escollir la seva feina.
Mentre l’Alba agafava el fulls, en Dídac estava en ple camí cap a la sala d’actes. Al entrar a la extensa sala va sentir un gran desig per començar a parlar davant de tant professors i periodistes de tot el món, però quan pels grans altaveus va sentir el seu nom se li va posar la pell de gallina. No volia jugar-se la seva feina només amb unes paraules. Es va aixecar de la seva butaca foradada i va començar a caminar direcció al gran escenari amb micròfons a tort i a dret. Amb les cames que li feien figa, va dedicar-se només a pujar les curtes escales que duien a l’escenari. Va agafar el micròfon de ferro rovellat i va deixar anar unes curtes paraules. En acabar, va fer una salutació conforme havia acabat i tota la sala plena de gom a gom va esclatar a aplaudir.
En Dídac no sabia si ho havia fet bé o era per respecte, que aplaudien. Aleshores, caminant amb el cap cot, perquè la gent no li veiés la cara de no estar convençut del que havia fet sortir per la seva boca, va sentir la veu de l’Alba que el cridava. No s’ho va poder creure quan les úniques paraules que li van sortir per la boca de la seva professora van ser: “ho has fet genial i segurament podràs triar dels primers alumnes la teva feina de futur”. Llavors va enfilar cap a la porta somicant de l’emoció. I va marxar de la facultat molt content de la seva feina.