El meu nom m'inspira...
Avui crearem una història ajudats pel nostre propi nom.
1. Escriu el teu nom en un full de paper.
2. De cada lletra del teu nom has d'escriure una paraula. (Sense pensar gaire, la primera que surti.)
3. De cada paraula que ha sorgit, has d'escriure una frase. (Igual que en l'anterior pas, no cal pensar massa).
Les frases han de tenir certa relació entre elles. Para atenció i pensa en com poden encaixar en una història. Busca que et suggereixen i quina relació pots establir entre elles. Quan ho trobis, ja tens per on començar!
Us deixo un exemple amb el meu nom:
M-A-R-I-A
Mercat
Ariadna
Riure
India
Abraçada
Es trobava perduda pels carrers d'un inmens mercat.
L'Ariadna pensava en tornar a casa.
Vençuda pels nervis només volia plorar però, sense saber perquè, se li escapà el riure.
Viatjar a l'India era un somni que, per fi, complia.
Es va fondre en una inmensa abraçada.
I'm a paragraph. Click here to add your own text and edit me. It’s easy. Just click “Edit Text” or double click me to add your own content and make changes to the font. Feel free to drag and drop me anywhere you like on your page. I’m a great place for you to tell a story and let your users know a little more about you.
This is a great space to write long text about your company and your services. You can use this space to go into a little more detail about your company. Talk about your team and what services you provide. Tell your visitors the story of how you came up with the idea for your business and what makes you different from your competitors. Make your company stand out and show your visitors who you are.
At Wix we’re passionate about making templates that allow you to build fabulous websites and it’s all thanks to the support and feedback from users like you! Keep up to date with New Releases and what’s Coming Soon in Wixellaneous in Support. Feel free to tell us what you think and give us feedback in the Wix Forum. If you’d like to benefit from a professional designer’s touch, head to the Wix Arena and connect with one of our Wix Pro designers. Or if you need more help you can simply type your questions into the Support Forum and get instant answers. To keep up to date with everything Wix, including tips and things we think are cool, just head to the Wix Blog!
Un canvi de rumb, per Maria Chamón.
Viatjar a l’Índia era un somni que per fi complia. Marxava amb bitllet d’anada, convençuda que allà trobaria un lloc nou i coneixeria altres persones, creia que una poderosa i desconeguda cultura carregada de misteris l’esperava a l’altra banda del planeta. I emprenia el trajecte amb més força que mai. Per fi asseguda a l’avió, l’Ariadna va començar a dibuixar a la seva llibreta.
Dissenyadora de professió, vestia amb un estil difícil de definir, era una barreja entre moderna i passada de voltes, amb “looks” impossibles i colors sobris on el negre era el principal protagonista. Cabell recollit amb una cua ben lligada, ulls perfilats i ungles delicadament pintades. Sabia que no seria fàcil mantenir la seva imatge de noia amb estil a un país on hi mancava pràcticament de tot, però sobretot moda. En part havia pres aquell lloc com a destí també per això. A la maleta duia el mínim, ja t’ho compraràs allà li deien les amistats. L’Ariadna havia arreplegat un parell de pantalons, unes sandàlies de pell i alguna samarreta de més. Però era misèria en comparació amb el seu armari de Barcelona. Dins la bossa no hi faltaven medicaments, un petit portàtil i la seva llibreta de dibuixar acompanyada dels llapis tous, regals de l’Ovidi.
Precisament havia estat l’Ovidi qui l’havia deixat a l’aeroport ben d’hora al matí. Marxava també per culpa seva. No sabien ben bé com acomiadar-se i tot i la fredor que s’havien mostrat durant el trajecte en cotxe, quan es van trobar tots dos, davant del control de passatgers, a punt de dir-se un fins aviat que sonava a comiat definitiu es van fondre en una immensa abraçada.
Ara ja era ben sola, l’Ovidi i Barcelona es veien insignificants des de tanta alçada, i els nervis van començar a envair el seu petit cos de dona, valenta i insegura, havia deixat enrere milions d’històries que volia endreçar. Una feina que no li agradava, una parella controladora, una mare absent i un munt d’amics que no tenia ganes de tornar a veure en un temps. Marxava o fugia. Tenia molts dubtes, molta por, però al cap i a la fi, només seria fora durant un temps, si s’enyorava podria tornar només comprant un bitllet amb destinació nova. Tot i que esperava endarrerir el camí cap a casa tot el possible, començava a sentir un calfred sospitós que li va recórrer el cos. Vençuda pels nervis només volia plorar però, sense saber perquè, se li escapà el riure.
La noia del seient del costat se la va quedar mirant, l’observava atenta, i xafardejava el seu dibuix. Va reparar en el somriure de l’Ariadna, que buscava alguna cosa dins la seva bossa de mà. Va deixar anar alguna paraulota i acte seguit va treure la goma ben agafada entre els dits. No crec que hagis d’esborrar res, a mi m’agrada així, va interrompre la seva veïna de seient. Disculpa? L’Ariadna va girar el cap, i va trobar un somriure que li confirmava la qualitat del seu dibuix. Es van presentar. L’Helena viatjava a l’Índia per cinquena vegada, formava part d’un projecte de gestió de recursos amb famílies d’una zona rural del nord del país. Mentre escoltava la seva història l’Ariadna començava a descobrir peces del lloc on anava abans de posar-hi els peus. Van seguir xerrant un parell d’hores. Bé, una parlava. L’altra somiava i desitjava formar part d’una aventura semblant.
Hores més tard, no sabien ben bé quantes, però moltes hores més tard, aterraven a la capital. Brutícia, olors, foscor, gent, gent i més gent, animals, una furgoneta destartalada i un carrer enfangat. L’Helena i l’Ariadna s’havien acomiadat a la porta de l’aeroport, s’havien intercanviat números de telefon i adreces d’allotjament. Confiava en haver trobat una bona companyia al menys per començar els primers dies.
La primera nit la va passar sola. Va dormir com va poder i amb certes dificultats per culpa del canvi horari i de la sospitosa grogor dels llençols, la veritat. S’hi va acostumar de seguida, i del cansament queia rendida al matalàs cada cop més aviat. Els primers dies es guiava amb un mapa de la zona, ajudada per altres turistes o per algun home local que li treia unes quantes rupies a canvi. Aviat però va començar a marxar sola. Un cop va abandonar la capital havia decidit iniciar camí seguint a l’Helena. L’ajudaria a conèixer gent i a agafar certa seguretat. En qualsevol cas, la distrauria durant els dies d’adaptació a un entorn nou.
Ens van instal·lar a un poble prop de Haridwar, al nord, anomenat Rishikesh. Allà on el Riu Ganga encara era de color blau. L’Helena li havia ensenyat el projecte on treballava i l’Ariadna estava aprenent moltíssim. Pel matí caminava prop del riu i visitava algun temple, prenia té amb llet i alguna galeta per esmorzar. I un cop engegat el dia acompanyava a l’Helena a fer un recorregut per visitar famílies i comprovar que tot anava funcionant. No duia càmera de fotos, així que passava les tardes al terrat de la casa on dormien, bevent més chai i dibuixant els paisatges que la captivaven. Era la seva manera de fer repàs.
Quan no estava amb la seva amiga, passejava sola i feia la compra per preparar algun plat típic d’allà que aprenia de les lliçons de cuina de la mestressa. Els dimarts hi havia mercat als carrers del poble. Visitava l’Helena, prenien una tassa de té i marxava a gaudir dels colors i les olors fent vida d’índia, o d’indiana que és com li deien allà. Sense adonar-se’n es trobava perduda pels carrers d'un immens mercat. I omplia el cistell amb bosses d’espècies, llimones petites i llegums secs. Menjava poca carn, i mica en mica sentia que establia arrels en aquell poble perdut per les muntanyes d’Uttarakhand.
Quan trobava una estona escrivia a la família, els hi explicava que estava bé i poca cosa més. No entrava en detalls i no s’interessava massa en saber d’ells. Amb l’Ovidi havia estat més atenta, i li havia comentat detalls del projecte en el que treballava. Fins i tot havia pensat en algun moment que li agradaria que fos allà. Però no el necessitava pas, només el volia per ensenyar-li la seva nova vida.
S’adonava que el bitllet encara era d’anada. Havia fet plans amb l’Helena i semblava que l’associació comptaria amb ella per crear noves propostes. Tanta dona desocupada i una dissenyadora amb ganes de treballar, era una combinació excel·lent per obrir un nou taller de confecció. En això ocupava el cap i invertia milers d’hores ajudada per la seva companya. Volien muntar un espai on les dones treballessin a canvi dels diners justos. Passava hores a l’oficina de l’associació i cada cop se li feia més tard. A vegades fins i tot plegava la última i l’Helena l’esperava desperta, amb el sopar a taula. Repassava documents, preparava agenda per l’endemà i reformava un petit local a la plaça principal on muntarien la seu de la botiga.
Un dia, poc abans de la inauguració, van picar a la porta del local. Un jove escarransit li va acostar un paquet força gran on apareixia el seu nom com a destinatària però sense remitent. El va obrir de seguida, i va quedar sorpresa en veure el contingut. Un paquet de llapis nous, una llibreta en blanc i una nota on li demanaven que seguís dibuixant. Sens dubte era de l’Ovidi com a resposta als dibuixos que ella li havia enviat a Barcelona. Emocionada, l'Ariadna pensava en tornar a casa per explicar-li a l’Helena les novetats i el seu regal. Va caminar més ràpid que mai pels carrerons del poble, va saludar els vells de la cantonada, va evitar la senyora del quiosc, i es va plantar a la porta blava de casa seva. Es va aturar un moment, va dibuixar un dolç somriure a la cara i va confirmar que l’única casa on desitjava tornar era aquella que tenia al davant.
EL TRAYECTO HACIA CASTELLÓN, de Natàlia Martín
Llevábamos dos horas largas viajando en coche. Estaba cansada y malhumorada porque nos habíamos levantado a las siete de la mañana para coger rumbo hacia Torre La Sal, un pequeño pueblo de Castellón. Llevaba todo el viaje intentando dormir, cosa imposible, ya que mis padres no paraban de pelearse para decidir si era un camino u otro, estábamos bien perdidos.
El poco rato que dormí, soñé que ya por fin llegábamos, y que me relajaba en la tumbona, oyendo las olas, como llegaban del medio del mar y descansaban en la suave tierra de la playa, en la tumbona, me cosquilleaba el fresco aire por los pies, y me reía, no podía resistir a esas cosquillas tan agradables.
El sueño fue magnífico, hasta que mi padre puso la radio, música clásica. Una soprano empezó a cantar con una potencia que pensaba que rompería los cristales del coche. Chillaba más que cuando mi madre habla por teléfono, grita demasiado a causa de su sordera. Asustada le pegué un grito a mi padre, diciendo que quitara eso ahora mismo. Por suerte me hizo caso, porque cuando se pone tozudo nadie lo supera.
Sin querer, supongo, entramos en un pueblo. Era un pueblo desierto, no había nadie. Empezamos a dar vueltas en círculos, buscando la salida, no había forma de encontrarla. De repente vimos a un anciano que tenía una pinta misteriosa. Llevaba una boina de lana azul, a conjunto con su chaleco, también llevaba una camisa de cuadritos blanca, unos pantalones de tela negra, a los que se le notaban las marcas de la plancha, y unos zuecos de madera, cosa que me intrigó bastante.A mi padre, lo primero que se lo ocurrió fue parar y me arrepentí de su decisión. Le preguntamos si era de aquí. Él, no muy seguro, nos contestó que sí. Le preguntamos si sabía donde estaba Torre La Sal, él parecía muy seguro, y con acento valenciano nos dijo unas coordenadas que ni siquiera salían en el mapa que llevaba mi madre, era tan grande que en vez de un mapa parecía una sábana. Hicimos ver que nos había indicado muy bien y nos marchamos de aquel lugar.
Al coger autopista mi padre, ya nervioso, puso los informativos de la radio. Yo me puse muy contenta, ya que Antonia, la periodista es una de mis mejores amigas del coche. Antonia siempre hace que todos estemos unos minutos calladitos, y se lo agradezco mucho.
De repente mi padre encontró un cartel que ponía: Torreblanca 100km. Que es el pueblo de al lado de Torre La Sal. Cuando ya estábamos creca de la costa, mi perra se puso muy pesada. Empezó a notar el mar y el fresco aire del litoral, quería sacar la cabeza por la ventanilla del coche, por eso rascaba las piernas de mi madre. Ella, como no, la cogió por las patas delanteras y le abrió la ventanilla. Mi perra sacó la cabeza y enseguida le vino todo el aire en la cara. Desde ese mismo instante empezó a tirarse gases apestosos, ninguno de ellos sonaba, pero eran como la verdadera muerte. No sabíamos muy bien porque se los tiraba en ese mismo instante, pero teníamos la teoría de que el aire le entraba por la boca y le salía por el trasero. También mi padre se quejaba de que no veía el retrovisor porque lo tapaba la gran cabeza de mi perra, no hubo más remedio que subir la ventanilla y que se aguantara a las tentaciones.
Pasó una hora y ya estábamos a punto de llegar, todos estábamos muy nerviosos. Aparcamos el coche en el mismo sitio de cada año, al lado de mi casa. Al abrir la puerta la luz me deslumbró la cara y se me marcó una ligera sonrisa en la cara, era de felicidad.