LA CARTA D’EN PERE PER A L’ELISENDA
Avui farem un text narratiu. Heu d’explicar una història breu, coherent i amb certa intriga que us ve donada per l’inici del relat: La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta, la va escriure per a l’Elisenda i se la va oblidar...”
No us dic d’on he tret aquest encapçalament per no interferir en les vostres idees, així que podeu inventar la relació que hi ha entre els personatges, què hi deia a la carta oblidada i evidentment decidir com voleu que acabi la història. Això si, us demano una coseta més. El text ha d’acabar amb una pregunta ben integrada. Aquesta pregunta ha de formar part de la història, no pot ser una qüestió que llanceu als lectors demanant la seva opinió. Una pista, podeu incloure un breu diàleg al final... O no.
Júlia Garcia Serra
La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta, la va escriure per a la Elisenda i se la va oblidar. L'Elisenda se n'havia anat de la ciutat i en Pere, que era un bon amic seu, va decidir enviar-li una carta per animar-la. Ella era molt tímida i en Pere sabia que li costaria fer bons amics, a més li va prometre que li enviaria cartes de tant en tant i ella les esperava ansiosa. Però en Pere se la va guardar a la butxaca i no la va portar a correus. Normalment no era despistat, però ves a saber què li passava pel cap...
Ara en Pere anava cap a casa, pel camí, es va topar amb una bicicleta que passava pel seu costat a tota velocitat, i la carta va sortir inesperadament de la seva butxaca.
En Pere se'n va adonar i va seguir-la corrent pels carrers i carrerons de la ciutat, esquivant tots els vianants que caminaven pel seu voltant. Era ràpid i cada vegada s'acostava més i més a la carta i per fi la va agafar. Però quan va mirar al seu voltant...s'havia perdut!
Havia corregut tant perseguint la carta que en Pere ja no sabia on era, ni què havia de fer. De sobte va mirar la carta que ell havia escrit i va decidir llegir-la.
En acabar , tot entristit, va pensar:Quan ens tornarem a veure?
Marta Muñoz
La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta, la va escriure per l’Elisenda i se la va oblidar... A la carta, el Pere li declarava el seu amor a l’Elisenda i amb els nervis de l’actuació no li va donar. L’Elisenda i el Pere eren més que amics, però encara no havien donat el pas. Coincidien habitualment en els concerts, ja que cadascun tocava en un grup de música. Aquell dia els dos grups s’enfrontaven en un concurs de bandes. Els guanyadors s’anirien de viatge al Carib. Ells dos no volien competir, però els seus companys els van obligar.
Quan per fi va ser el moment de l’actuació d’en Pere, que era el cantant, es va adonar que duia la carta a la jaqueta i va canviar tota la cançó a l’últim moment. Li va dedicar a l’Elisenda, la va fer pujar a l’escenari i li va dir que l’estimava. En aquell moment els seus amics es van adonar que era absurd competir entre ells.
El públic es va quedar desil·lusionat i es va preguntar: “A partir d’ara els dos grups actuaran per separat o formaran un sol grup?”
Alèxia Ginés
La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta, la va escriure per a l'Elisenda i se la va oblidar a l'autobús! En Pere tenia unes ganes enormes de veure-la, bàsicament no l'havia vist mai més des que els van separar quan eren molt petits, pero ell ja no es recordava de la causa d'aquell fet. Va haver d'esperar uns quants anys i descobrí que seguia viva.
Pujà a l'autobús on s'havia oblidat la jaqueta amb la carta a l'interior de la butxaca, hi pujà, era el autobús número 43. L'autobús era molt buit i per aixó va veure fàcilment que no era al seu seient anterior, no la podia haver perdut, era una carta molt important per ell, en aquella carta hi havia tot de records que havien viscut junts, ni havia molts. S'espantà, però llavors la va veure, era al terra al costat de la porta. Baixà a la següent parada i recordà que havien quedat a la plaça St. Paradeu a les 5:30h.
La plaça no era molt lluny de la parada, però al mirar el rellotge va veure que tenia altres problemes. Eren les 5:25h. En Pere va còrrer com mai ho havia fet i arribà quan el rellotge de l'esglèsia marcava les 5:28h. Quan va arribar veiè una noia molt maca, recolzada a l'estatua en forma de lleó que hi havia al mig de la plaça, amb el cap cot i aire trist, no sabia si era l'Elisenda o no. Però al anar-se apropant la reconeguè. Si estava segur que era ella. Quan ella aixecà el cap el reconeguè i va saltar amb tanta força sobre seu que van rodolar els dos pel terra. Quan es van aixecar, van parlar del temps que feia que no es veien i llavors ella va fer una pregunta que sempre li havia volgut fer:-Pere, ets el meu germà?
Pol Coronado
La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta, la va escriure per a l’Elisenda i se la va oblidar a casa. Aquesta carta era molt important per a l’Elisenda perquè li demanava perdó i li deia que li volia tornar els diners.
En Pere quan era jove havia atracat a l’Elisenda i l’havia deixat sense res. Des de llavors en Pere se n’havia penedit cada dia de la seva vida. Per altra banda l’Elisenda era una noia normal però quan la van atracar va passar a ser molt desconfiada.
En Pere havia vist l’Elisenda molts cops però mai s’havia atrevit a dir-li qui era. Fins que un dia se li va ocórrer la genial idea de escriure-li una carta però se la va descuidar. En Pere estava angoixat per ser tant despistat.
Van passar unes setmanes i el Pere li va enviar la carta. Quan l’Elisenda la va rebre va pensar que la volia enganyar i que la carta era per tornar-li a robar. Però quan va acabar de llegir la carta va veure que la carta estava escrita de tot cor i que no la volia ensarronar. A la carta hi deia que havien quedat diumenge a les vuit del vespre per tornar-li els diners, al turó que hi ha darrera del parc infantil.
Va arribar diumenge a les vuit i en Pere estava assegut en mig de l’herba, va arribar l’Elisenda que estava morta de por i es va seure al seu costat. Es van saludar i l’Elisenda li va preguntar amb una veu molt tremolosa:
-Vostè, és en Pere?
-Si sóc jo, i tu deus ser l’Elisenda -va dir en Pere com si no la conegués de res.
-Si sóc jo.
-Té, els diners. En Pere li va entregar un sobre molt ple.
-Gràcies, suposo -va dir l’Elisenda que no se la veia molt convençuda.
-Bé i ara que ja t’he tornat els diners, em perdones?
Oscar Gomis
La carta que va escriure en Pere encara segueix a la butxaca de la seva jaqueta. La va escriure per l’Elisenda i se la va oblidar com era de costum i aquesta vegada era imperdonable.
En Pere era el millor amic de l’Elisenda i viceversa, era una relació tan especial que sempre estaven junts. Aquesta vegada el van obligar a portar el carregament secret de l’Indianàpolis gràcies a les seves qualitats físiques. En aquella època el trasllat era immediat i no va poder avisar a l’Elisenda. Per això, li va fer una carta que, malauradament, va quedar a la jaqueta que estava a casa seva.
Al principi, l’Elisenda s’estranyava una mica al no rebre cap explicació sobre la seva desaparició. El trobava a faltar cada dia que passava. El que no sabia l’Elisenda era que el Pere estava enfadat amb si mateix per no haver pogut enviar la carta.
Aquell mateix dia el Pere estava sol, va sentir una alarma, va veure que tothom anava cap a els flotadors i desprès es tiraven al mar, ell es va posar a córrer, va saltar un conducte d’aigua, va agafar el salva vides i tot seguit es va tirar a l’aigua. Havia estat un míssil i en qüestió de minuts el vaixell s’havia enfonsat. Al passar uns quants dies la noticia de l'enfonsament de l’Indianàpolis es va difondre i l’Elisenda estava histèrica, corrent a munt i a vall i sense parar de plorar imaginant-se el pitjor. El Pere allí flotant i esperant, de sobte quelcom s’apropava, uns ulls negres com la nit es van tornar blancs i tot es va enfosquir.
La carta seguia a la jaqueta del penjador de casa seva i l’últim que se li va ocórrer a l’Elisenda era anar a casa d’en Pere. Quan va arribar va buscar per totes parts i es va adonar que l’última vegada que el va veure era amb aquella jaqueta, va trobar la carta i es va preguntar: -Seré capaç de llegir això?