top of page
20 anys després!
Un cop heu fet l'esforç de retenir a la memòria el vostre espai del dia a dia, hem de continuar fent un exercici d'imaginació. Han passat 20 anys des de l'últim cop que vau veure la vostra estimada habitació. Quan vau marxar de casa vau demanar als pares que no toquessin res i us van fer cas, van tancar la porta i no la van tornar a obrir sense el teu permís. Quina sort! Avui torneu a aquella casa, i després de tots aquests anys la vostra habitació està exactament igual que la vau deixar vosaltres.
Què hi veieu? Què hi ha? Com està la vostra nina preferida? I el que és més important, com la veieu ara?
Vull que feu un text descriptiu, amb cert valor emocional, on segurament també hi afegireu una part narrativa força important. Recordeu que no m'interessa tant el nombre de mobles, de ninos o de llibres, com la sensació que teniu al trobar-los de nou, 20 anys després!
És molt important que treballeu el punt de vista, que parleu vosaltres del que veieu en aquest moment tant concret on us demano que us situeu.
Ah! Molt important... Penseu en un bon final!
TEXT DE MOSTRA
La meva mà tremolava mentre buscava el forat del pany on tornar a encaixar-hi la meva rovellada clau. Feia vint anys que no obria aquella porta i la por a què hi trobaria era tan forta com l'emoció que em produïa poder tornar a veure les meves coses. Vint anys enrere, havia demanat als meus pares que no hi fessin res, a la meva cambra, que tanquessin amb clau i no hi tornessin a entrar. I havien respectat els meus desitjos. Ara, molts anys després, em preparava per obrir de nou la màquina del temps en que s'havia convertit aquell petit racó de la meva infantesa.
El grinyol de la porta em va treure de cop de les meves cabòries. Sense adonar-me'n havia obert la porta. Suposo que, després d'haver-ho fet abans milers de vegades, les meves mans van funcionar soles sense esperar que el meu cervell estigués preparat. Era ara o mai. Porta oberta.
Un raig de llum creuava la meva antiga habitació de punta a punta, i a diferència d'altres temps, milers de partícules de pols ballaven entre els fils de llum com petites espurnes, que li atorgaven a la cambra un aspecte més tètric del que m'hauria agradat.
El llit, banyat en la llum esgrogueïda que entrava per la finestra, tenia per sobre un llençol de pols que el cobria completament. Els pòsters de les parets havien, en el millor dels casos, perdut el color i en el pitjor, restaven a terra, desmanegats i adormits com un munt de fulles seques al sotabosc.
La porta de l'armari gran havia cedit amb el pas del temps i penjava només, d'una de les dues frontisses. Entre les portes, treien el cap un parell de mànigues d'alguns abrics vells i el cordill d'una de les meves Martin's.
A la tauleta de nit, sota la pantalla del llum que tantes hores de lectura m'havia donat, hi restaven immòbils les meves antigues ulleres de recanvi. Sabia que no les podia haver perdut. Simplement m'esperaven.
bottom of page