L'any 1824 un metge anglès anomenat Peter Mark Roget, va observar que l'ull humà és capaç de mantenir a la retina, durant uns instants, les imatges que observa. El físic belga Joseph Plateau va transformar aquesta observació en un principi anomenat La persistència de la visió.

Aquest fenomen consisteix en una "imperfecció" de l'ull que provoca que la imatge es gravi a la retina durant una fracció de segon després que hagi estat vista.

Un exemple comú on es demostra que això passa, és quan algú ens fa una foto i segons després encara veiem el puntet blanc del flash.

Quan la llum és intensa aquest fenomen encara és més clar.

Per això les sales de cinema estan a les fosques, d'aquesta manera la retina s'adapta a la foscor i la lluminositat de la pantalla fa que la persistència augmenti.

 

Per què si el cinema és una successió de fotografies, no ho notem?

 

Aquesta "imperfecció" (persistència de la visió) permet retenir les imatges en el moment de percebre-les, i que l'ull vagi unint-les per crear la il·lusió de moviment. El projector de cinema passa els fotogrames tan ràpidament, que no podem detectar el canvi d'un a l'altre.

Si observem la seqüència fotogràfica d'una pel·lícula, trobarem que està formada d'un fotograma, una petita línia negra i un altre fotograma. Entre aquestes imatges només hi ha petites modificacions, perquè recordem que una càmera de cinema fa 24 fotografies per segon.

Abans que es descobrís com fer una pel·lícula de cinema, es van fer petits intents.

éI això és el que fareu vosaltres.

 

                           Els de 5è construireu un                                          i un 

                         

                         

                           Els de 6è construireu un